Fa ja set mesos que agafo el tren, cada setmana, uns quants cops, per anar a Barcelona. No puc dir que surti sempre a la mateixa hora, perquè això fóra una mentida de l’alçada d’un campanar. El “meu” tren és sempre el mateix, el que figura cada dia a la mateixa hora, però que, en més de mig any, no he aconseguit mai de poder-lo agafar just a l’hora indicada per l’horari oficial. Dit d’altra manera, no recordo que mai hagi sortit puntual. Les coses van de tal manera que, sovint, fins i tot tinc la sort de poder agafar el tren anterior, aquell que, formalment, hagués hagut de sortir mitja hora abans que el meu. La impuntualitat és una de les coses que més em destaroten i de les que se’m fan més difícils de comprendre. Ho era ja fa dècades, quan hi pujava com a professor, i ho continua sent ara que hi pujo com a director de càtedra a la universitat.

El tren i la gent que hi va és un microcosmos humà del tot apassionant. En aquestes hores més matineres, adequades per als qui treballem a Barcelona, hi ha un gruix de persones que són sempre les mateixes, passatgeres habituals que tenen, a més, el seu propi seient de referència i a qui desplau, considerablement, veure que algun intrús ha gosat ocupar un lloc que no li correspon segons el pes de la tradició i la llei no escrita. Al matí, hi ha tres grups: els que procurem tancar els ulls i fer una mica d’extensió del descans somnolent del qual encara no ens hem desempallegat del tot, els que ja van a tota màquina i despleguen una hiperactivitat parlant, trucant per telèfon, escrivint, mirant pel·lícules a l’ordinador, llegint i aquells que fan una barreja desigual d’un i altre estadi diguem-ne emocional.

Em resulta fascinant imaginar quines històries hi pot haver rere cadascuna de les persones amb qui comparteixo vagó, on aniran quan arribin a Barcelona, qui les esperarà, quan tornaran...  Com que el Jordi, arquitecte que acaba de ser pare de l’Ainet, puja a Reus, sempre m’aguarda lloc i, això, he de confessar que és un gran què. El Carles puja a Altafulla i és periodista esportiu, cosa que em permet de fullejar algun diari del dia abans que, discretament, ha pispat de la seva redacció, només per unes hores. Em té intrigat un xinès que, fins fa quatre dies, anava encara amb bermudes i que no es desprenia mai d’una bossa de plàstic que duia encastada a la mà. Què romanços hi deu dur? m’he demanat un cop i un altre... I un venedor de cleenex, molt amable, que sempre em saluda i m’assegura que és amic d’en Saura, tot recordant-me que “ahora con los del PP, los catalanes lo vamos a pasar mal porque van a prohibirnos la lengua (sic)”. Una senyora del pèl curt va i bé cada dia, a les mateixes hores que jo, igual com el que jo anomeno “el senyor de la cartera”, que no sé perquè associo a empleat de la Renfe o d’algun sindicat. I un noi que, dia rere dia, és fidel al seu diari català. I la senyora jove que, un cop per setmana, puja al tren a Tarragona, amb el seu carro de la compra, i no l’amolla fins que és a Barcelona. Un dia, segons que em diuen, hi duia fins i tot una gallina. I l’espavilat que vigila tota l’estona si s’acosta el revisor, perquè no duu bitllet. I alguns joves que respiren somrients quan, no havent clicat el seu bitllet prèviament a la màquina, comproven que el viatge els ha sortit de franc,  ja que el revisor no ha passat. I els que es planyen d’haver-lo clicat...

Aquest petit univers humà és també una comunitat de relació que, té, en alguns casos, alguna expressió pròpia al Facebook. El cert és que, quan te’ls trobes fora del tren, de vegades et costa de reconèixer-los, estant com estan lluny del context habitual. Els dilluns el tren va ben atapeït d’estudiants, cosa que també passa els divendres a la tarda. Si vols anar tranquil, sense que ningú t’atabali al teu costat i estalviar-te així el pesat de torn, el més aconsellable és seure en el seient del passadís i deixar el de la finestra ben ple d’objectes: la cartera, el gec, el mocador o la bufanda, algun llibre, el diari, tot fent una muntanyeta que, de fet, esdevé un importantíssim i eficaç element de dissuasió... Hi ha gent que té una veritable incontinència verbal i xerra i xerra i xerra en veu alta, de manera que tot el vagó, sisplau per força, està al corrent de les seves opinions sobre temes no sempre transcendentals.

El telèfon ja és tot una altra història. Dalt del tren és un lloc molt adient per conèixer la rica varietat de melodies de què disposen els mòbils dels nostres dies. I no sols les melodies... No entenc com és possible que hi hagi gent que, com si res, talment com si fossin els únics viatgers del vagó, parlen amb el seu interlocutor en veu alta i tothom s’assabenta de què hi haurà avui per dinar, com es troba de salut la tieta Antònia o quines són les possibilitats que la gestió que es va a fer a una oficina de la Generalitat resultin profitoses. Em moriria de vergonya si hagués de convertir les meves converses domèstiques, quotidianes, familiars, en un espectacle d’interès general per a tots els usuaris del ferrocarril. Les tauletes pensades per a quatre viatgers estan generalment ocupades per gent que fa servir l’ordinador, que escriu missatges pel mòbil, que llegeix o que hi fa la gran escampada d’objectes personals, talment com si fos la taula del despatx. Sovint veus com hi ha gent que aprofita la més mínima ocasió per posar cullerada en una conversa particular, a la qual, òbviament, no hi ha estat convidada, però el tren és una festa, una unitat de destí en l’àmbit ferroviari i tot és possible. Els revisors? Jo, cap queixa. M’alegra veure que han canviat molt en relació a anys enrere, que cada cop hi ha més dones revisores i que, quan parlen amb mi, s’esforcen per fer-ho en català. No és estrany, doncs, que l’hora i quart del viatge us passi ràpid, perquè, ben mirat, com ja va escriure Aristòtil, “dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per a tota la gent”. Que en tenen de raó, els clàssics...