Dir que a Bruce Springsteen li agrada Barcelona no és ser un provincià, ni un ensuperbit, ni un ingenu, ni vol dir que et miris el melic, ni que siguis un xitxarel·lo. És constatar un fet que no hauria de generar cap debat. També hi ha o hi va haver vincles singulars entre els Rolling Stones i Praga, Abba i Sydney, o Serrat i Buenos Aires. Però aquí sempre hem de comptar que qualsevol cosa bona o especial que ens passa genera la immediata aparició en escena d’un cor macabre la missió suprema del qual és xafar-nos la guitarra.

“Els catalans sempre ens pensem que som el centre del món, però al Bruce li importa un rave Barcelona. Ve perquè s’hi treu una pasta i punt”. Sí, i tu creus que pensar sempre malament i adoptar un ridícul escepticisme com a norma de vida et fa semblar més intel·ligent. Que algú acabi d’una vegada amb el prestigi social de la desconfiança, de l’autogol i de la recerca dels tres peus al gat. Exercicis en els quals Catalunya és campiona mundial. Carrega’t una bonica història nostrada i rebràs un aplaudiment dels que sempre es miren les coses amb una ganyota de distanciament. Macabra ganyota: són els vividors del nostre infortuni; els anticossos que senyalitzen l’anomalia.

Quan ets tan i tan escèptic, tan i tan perspicaç i desconfiat, que ja no et creus res en absolut, deixes de ser escèptic, desconfiat i perspicaç per esdevenir el ciutadà més crèdul del planeta: creus a cegues, automàticament, en el teu afinadíssim radar detecta-estafes, en el teu suposat sisè sentit, en la teva subtilíssima intuïció, que adreces, sense cap criteri selectiu, a tot allò que es mou davant dels teus ulls. Sempre a la contra, per si de cas.
 
Bruce Springsteen ha vingut a Barcelona (i Badalona) dotze vegades. Ha començat aquí gires mundials. També les ha acabades. Ha col·locat el nom de la ciutat a la portada d’un DVD. El seu biògraf oficial, Dave Marsh, va escriure al llibre On Tour 1968-2005 que el concert del 1981 al Palau d’Esports va ser el millor de tots els que ha vist. A Bruce Springsteen li agrada Barcelona, naturalment. I a molts de nosaltres ens agrada ell. I ho diem perquè no som tan provincians, ni ensuperbits, ni ingenus com els que viuen emmanillats al seu cúmul de prejudicis.