Es pot permetre el PSC tancar el seu congrés limitant-se a situar al capdavant del partit Pere Navarro, un dirigent de perfil discret –per dir-ho d’alguna manera- que ha sorgit i ha crescut a l’ombra de l’aparell que se suposa que ara toca desbloquejar? Evidentment, pot fer el que decideixin les seves bases, però n’hi haurà prou amb aquest sortida lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot continuï igual? Serà capaç Navarro de recuperar el dinamisme del debat que atiaven les diferents ànimes del PSC i el lideratge que d’una manera o altre van encarnar en el seu dia a les files socialistes els Maragall, Reventós, Serra, Obiols, Nadal, Lluch, Clotas...?

D’aquí poc més de dues setmanes el PSC celebrarà el seu congrés i, de moment, l’ensopiment dels prolegòmens a què estem assistint no semblarien prometre grans novetats. Una situació, per cert, ben diferent a la que evidencia la batalla sense embuts en què s’ha capbussat el PSOE. Al debat federal no hi falta cap dels ingredients habituals: conspiracions, cops de colze, febrades jacobines davant la possibilitat que una catalana gosi profanar la poltrona de la cúpula socialista –per cert que, segurament, Guerra i Bono no són conscients del favor que li fan a Chacón a Catalunya...-.

El PSC ni es vol emmirallar en el batibull dels seus companys del PSOE ni sembla disposat a submergir-se en una catarsi d’incert resultat. Al contrari, fins i tot un dels candidats a la direcció, Miquel Iceta, va defensar públicament la necessitat d’apostar per una sortida amb una direcció pactada.

No obstant això, alguna cosa està passant al PSC. Ho indiquen la mateixa presència de diferents candidats que opten a la direcció –encara que tinguin possibilitats mínimes davant Navarro-; però també les crítiques públiques –inèdites- que a les files socialistes ha aixecat la increïble i injustificable decisió de Montilla d’incorporar-se al Senat; així com l'aposta expressada per diferents sectors del partit, fins i tot des de l’actual aparell, a favor que el pròxim candidat a la Generalitat surti d’unes primàries obertes. I és que la refundació del PSC sembla ja inevitable fins i tot per als més lampedusians.