Perdoneu-me però us tornaré a parlar de la ràdio. És que em sembla que avui toca. Us parlaré de la meva ràdio, de la vostra. De la ràdio pública catalana. Aquest any en fa 25 que hi vaig entrar, i em vaig trobar un nucli de professionals que pretenia fugir del provincianisme per fer una ràdio equiparable a qualsevol d'estatal d'alt nivell. Des del primer moment, va mirar d'evitar-se allò de mirar-se el melic, per mirar el món a través de Catalunya. N'hem passat de tots colors, és veritat, i no els jutjaré ara, aquí. Però sí que és cert que l'esperit de servei públic s'hi ha mantingut sempre.

També és veritat que la feina en una ràdio és molt vocacional, i, en el cas de la meva ràdio –de la vostra-, acaba essent molt sovint per patriotisme. I en el patriotisme, com en les vocacions, s'hi posa passió. És aquella passió que sovint et porta a sacrificar hores de son, diumenges, festius, estones mortes pensant com faràs un trosset minso d'un programa que vols que quedi brodat, com donaràs un cop de mà a la cultura catalana amb un micro pel mig, com faràs que les notícies del país i de fora es facin escoltar als quatre vents amb la pluralitat informativa que correspon a un mitjà públic.

El resultat a nivell personal, tot i els errors que evidentment cometem –els meus companys i jo som humans-, és de satisfacció i orgull per formar part de la tripulació que mou aquest immens vaixell que navega per les aigües de la professionalitat, la solvència i la catalanitat. I no només és un orgull sinó que la major part dels que hi treballem ens estimem molt la casa malgrat els maldecaps, malgrat els disgustos, malgrat les decepcions, malgrat tot. Hi creiem com a eina de comunicació d'un país que la necessita. Hi creiem com a eina clau de divulgació de la llengua i la cultura catalanes. Hi creiem com a eina indispensable per no perdre el que, amb molta suor i molt d'esforç, els catalans hem aconseguit conservar del que és nostre i que tan sovint ens han volgut prendre. Hi creiem i ens en sentim responsables. Juguem en bona part amb diner públic i, per tant, sabem que no podem fallar. Perquè Catalunya Ràdio és de tots.

Fa temps que, per la raó que sigui, les coses no van com haurien d'anar. Deixant a part el tema laboral –que, òbviament, em preocupa com a qualsevol dels meus companys-, un dia, alguna altra cosa que no estava relacionada ni amb el nostre particular 5% de menys ni amb cap paga extra escapçada, no sé què exactament, va semblar que començava a posar-se en dubte. I es va començar a flairar una olor de caiguda cada vegada de manera més persistent.

Ara sembla que la caiguda és imminent. Per raons econòmiques o polítiques, s'acaba el que vam tenir. Potser és arribada l'hora del domini dels grans mitjans privats del país. No ho sé, no em toca a mi analitzar-ho aquí. A mi, que sóc de la mena romàntica, em queda l'alternativa de pensar que, d'alguna manera, vaig formar part dels que van ajudar a fer gran la ràdio nacional de Catalunya quan ningú no en donava gran cosa. I de donar les gràcies a tots els que la vau escoltar llavors, a tots els que continueu escoltant-la ara.