N’hi haurà que hauran vist les exèquies del concert econòmic en directe en prime time de la franja horària del matí en tele pública i encara no captaran que això del concert econòmic és mort del tot. Ja era cosa finada quan va mutar en “pacte fiscal”. Quan va resultar que en campanya per les eleccions generals això ho havia de defensar Josep Antoni Duran i Lleida, ja feia ferum i tot. I ara que el PP ha assolit sa majoria absoluta, mereix unes absoltes i via.

Mentre l’status quo entre Catalunya i Espanya sigui el de la dependència de sempre, no hi haurà concert econòmic. Està escrit i és profecia. Prou que s’han de reprimir ja PP i PSOE de no tocar el concert basc i l’estatus especial navarrès, que cada tant (cada vegada amb més freqüència) han de repetir en veu alta allò que “ni Franco no els ho va tocar”, per mirar de no caure en la temptació.

A partir del resultat electoral del 20-N, sense que ningú a Madrid depengui de ningú a Catalunya, sinó tot el contrari mentre aquí les forces polítiques no estiguin pel cas de posar-se d’acord entre elles, el que tenim és que des d’allà s’anirà incentivant allò del “peix al cove” que tan bé els va per seguir mantenint la situació subjugada de l’autonomia catalana. No en saben d’altra, ni falta que els fa. I aquí què? Veurem. De moment ja n’hi ha que han saltat al coll del portaveu del Govern, Francesc Homs, per plantejar que de camí al nou “peixalcovesc” pacte fiscal potser que el poble català tingui la paraula.

Jo només aplaudiria la iniciativa si ens l’hem d’agafar com un exercici d’entrenament de cara al referèndum per l’autodeterminació que podria arribar de la mà d’aquest Govern la propera legislatura, si és que repeteix victòria. Si és així, i ja posats fins i tot en la hipòtesi que aquesta legislatura hagin anat desglaçant relacions i que passats uns nous comicis CiU i ERC puguin governar junts i impulsar el referèndum, ho veuria tot molt lògic i raonable.

Ara! Si això d’ahir d’Homs no és res més que part d’una estratègia negociadora, d’allò típic del “poli dolent” que fa per a què després surti el “poli bo” (per a Madrid, Duran), amb qui hauran de negociar el nou “millor sistema econòmic que Catalunya hagi tingut mai”, potser que ens ho estalviéssim.