Quan tenim fills en època de fer esport o si nosaltres mateixos competim i volem arribar a ser els millors, moltes vegades ens preguntem quina és la clau per aconseguir l'èxit esportiu.

A priori, podríem pensar que és tenir unes condicions físiques determinades, innates, genètiques. Són importants, sí, però evidentment no són la clau. Quants exemples tenim d'això? En Manel, el meu germà, fa 1,76m i pesa 72 Kg, quan el pes i alçada mitjana d'un jugador de waterpolo és de 1,95 i 96-100 Kg. O el cas d'en Joan "Chichi" Creus, no compleix el prototipus clàssic de jugador de basquet, o molts altres exemples de grans esportistes que segur que no acompleixen els estàndards marcats de condicions físiques.

També podríem caure en l'error de pensar que la clau potser és formar part del millor equip, però tot i ser important tampoc ens assegura l'èxit esportiu. Exemples clars els tenim en el Barça de l'època final del Ronaldinho, el Madrid de la temporada passada o la selecció de bàsquet americana quan Espanya va guanyar la medalla d'or. Equips més modestos o amb menys talent han aconseguit èxits molt més importants gràcies a la seva cohesió, a la modèstia i companyonia.

La preparació rigorosa i adequada podria esdevenir una clau més de l'èxit, però no és així. Són aspectes molt importants i necessaris; però tanmateix hi ha una sèrie de factors que no es valoren tant i també seran molt i molt necessaris. Cada esportista ha de cuidar-se en tots els aspectes i hàbits saludables com no fumar ni beure, menjar adequadament, tenir uns bons hàbits de son... Sense això es poden tenir les millors condicions, sense arribar enlloc. Bé, es pot aconseguir algun èxit, però la qualitat de vida serà pitjor i afectarà a curt o mitjà termini. Quants exemples tenim contínuament d'aquesta situació en tots els esports i en tots els equips de competició?

Sóc dels que penso que hi ha un factor que no es veu, que no es té en compte, que no es reconeix, però que és tant o més clau que tots els anomenats anteriorment. Parlo del caràcter lluitador, la ràbia, les ganes de guanyar, la frustració per perdre, la superació dels moments difícils i de les grans derrotes, la persistència de no tirar mai la tovallola.

Sinó, tingueu present quants esportistes hi ha amb immillorables condicions físiques que cuiden el seu cos, entrenen molt, estan predisposats a grans èxits … però malauradament no hi arriben mai. Per què? perquè davant del primer entrebanc o la primera dificultat els envaeix la por i s'acomoden justificant que el motiu de no triomfar és per culpa dels altres sense reconèixer les pròpies mancances. I és que la ment també cal entrenar-la.