Actualitzat el 27/11/2011 a les 00:02h
Prestidigitacions de fons
L’estrany cas del Fons de Competitivitat té un rerefons de moralina. No et creguis allò que no tens a les mans. Sobretot si ja t’han enredat una vegada. Vejam: aquest pot de la repartidora autonòmica se’l va treure de la màniga el mag Zapatero perquè Catalunya quedés per sobre de la mitjana pel que fa a recursos públics per habitant, i l’Antoni Castells pogués firmar. És de tothom sabut que el país baixa a gambades l’escala dels diners disponibles quan se li perpetra la solidaritat. La resta de diners autonòmics els distribueix l’Estat segons uns criteris que, en cap cas, no són els que consten en l’Estatut, ni retallat ni abans de retallar-lo. Són uns criteris més aptes per regions espanyoles convencionals.
El fons ve a ser un consol per aquelles regions –insisteixo amb el mot- que paguen més del compte. Immediatament, el presdigitador ZP va inventar un altre fons per estimular, així ho va dir, a les comunitats pobres, no sigui que alguna digués allò de “los catalanes se quedan con nuestro dinero”, que és una frase recurrent en la dialèctica espanyola. Doncs bé, el detall important és que aquests dos fons no existeixen: els ha de dotar el govern que governa a Madrid voluntàriament cada any. Tampoc no es va fixar negre sobre blanc quina quantitat s’hi posaria, excepte pel que fa la primer any, que van ser 6.000 milions de l’ala. Es va parlar d’apujar aquesta contribució central fins al doble.
El segon any, el govern del PSOE ja no va pagar: va dir que ho deixava per la liquidació del pressupost (així ja ho pagaria un altre). Alícia Sánchez-Camacho va posar el crit (i el vot) al cel: “són els nostres diners”, va dir. Ho va dir fins i tot en la recent campanya. Els nostres diners? “Ni de broma”, replica al punt el senyor Fernández Díaz, aquí no s’avança res. Jo diria més: aquests diners s’esfumaran dels comptes; si l’any 13 cobrarem per l’any 11, per l’any 12 no cobrarem mai més. Després diuen de l’impost de successions! Els diners que falten estan en una altra banda.
El fons ve a ser un consol per aquelles regions –insisteixo amb el mot- que paguen més del compte. Immediatament, el presdigitador ZP va inventar un altre fons per estimular, així ho va dir, a les comunitats pobres, no sigui que alguna digués allò de “los catalanes se quedan con nuestro dinero”, que és una frase recurrent en la dialèctica espanyola. Doncs bé, el detall important és que aquests dos fons no existeixen: els ha de dotar el govern que governa a Madrid voluntàriament cada any. Tampoc no es va fixar negre sobre blanc quina quantitat s’hi posaria, excepte pel que fa la primer any, que van ser 6.000 milions de l’ala. Es va parlar d’apujar aquesta contribució central fins al doble.
El segon any, el govern del PSOE ja no va pagar: va dir que ho deixava per la liquidació del pressupost (així ja ho pagaria un altre). Alícia Sánchez-Camacho va posar el crit (i el vot) al cel: “són els nostres diners”, va dir. Ho va dir fins i tot en la recent campanya. Els nostres diners? “Ni de broma”, replica al punt el senyor Fernández Díaz, aquí no s’avança res. Jo diria més: aquests diners s’esfumaran dels comptes; si l’any 13 cobrarem per l’any 11, per l’any 12 no cobrarem mai més. Després diuen de l’impost de successions! Els diners que falten estan en una altra banda.
Referències a Internet
Fons CompetitivitatNotícies relacionades
COMENTARIS
+0
-0
eyrikur, 03/12/2011 a les 23:30
No cal fer comentaris.
+16
-0
Guaita, 27/11/2011 a les 17:00
La historia d'aquesta pseudo-democracia de 30 anys fa fredor. Es com un malson.
Mort el dictador, anomenen cap d'Estat al successor que havia decidit la dictadura.
A Madrid toquen el xiulet i tots a partir d'aleshores son demòcrates per definició.
Es munta l'estat de les autonomies, s'inventen himnes i banderes. Tot per amagar-nos als catalans i a algun d'altre, i també per a mantenir els privilegis que tenien els adeptes a l'antic règim.
Jordi Pujol, amb l'historia del peix al cove, va agafant competències que arriben sense els diners i comencen a provocar els primers endeutaments. Cada transferència es un nou forat.
L'Estat es un niu de "trilers" que te resposta per a tot.
Totes les autonomies reclamen sempre el mateix que per Catalunya.
La llengua i cultura catalana es de peatge absolut. L'Estat no hi participa en res. L'Estat només treballa, promou, paga i fa visible el castellà.
Cada cop que als trilers de Madrid, els hi trontolla quelcom, fan una llei orgànica que "harmonitza", limita i recondueix.
L'Estat treballa per engreixar Madrid fins a extrems insospitats, des de tots els sectors.
Les privatitzacions de grans empreses estatals, serveixen per a ser el nou suport econòmic-financer de Madrid.
Acabada la bombolla immobiliària i tornant a la crua realitat, tot fa aigües. Catalunya de la ma de polítics de poca volada esta en fallida. Pel camí s'ha deixat bona part del seu minso patrimoni.
Les autonomies espanyoles, volen retornar competències a Madrid.
En un mon que camina a gran velocitat en quant a competitivitat, les infraestructures a Catalunya van camí de ser obsoletes, amb un permanent i constant retrocés de 30 anys.
Els ports comercials no tenen connexions ferroviàries adequades. La logística per al progres econòmic es un malson. Ni carreteres, ni ferrocarril, ni aeroport com caldria avui en dia.
Els dos partits que es reparteixen el poder a Espanya, son el PP i el PSOE. Els primers aglutinen tota l'herència de poder del franquisme. El PSOE, en un exercici de cinisme, es diu federalista de cara a la galeria, en un Estat on no n'hi ha de federalistes.
L'estrangulament econòmic de Catalunya, estava cantat.
La potència dels mitjans de comunicació castellans: premsa, ràdio, televisió ens envaeix per tot arreu, només faltava la TDT per agreujar-ho.
Ara toca TV3 i no s'aturaran mai.
Mort el dictador, anomenen cap d'Estat al successor que havia decidit la dictadura.
A Madrid toquen el xiulet i tots a partir d'aleshores son demòcrates per definició.
Es munta l'estat de les autonomies, s'inventen himnes i banderes. Tot per amagar-nos als catalans i a algun d'altre, i també per a mantenir els privilegis que tenien els adeptes a l'antic règim.
Jordi Pujol, amb l'historia del peix al cove, va agafant competències que arriben sense els diners i comencen a provocar els primers endeutaments. Cada transferència es un nou forat.
L'Estat es un niu de "trilers" que te resposta per a tot.
Totes les autonomies reclamen sempre el mateix que per Catalunya.
La llengua i cultura catalana es de peatge absolut. L'Estat no hi participa en res. L'Estat només treballa, promou, paga i fa visible el castellà.
Cada cop que als trilers de Madrid, els hi trontolla quelcom, fan una llei orgànica que "harmonitza", limita i recondueix.
L'Estat treballa per engreixar Madrid fins a extrems insospitats, des de tots els sectors.
Les privatitzacions de grans empreses estatals, serveixen per a ser el nou suport econòmic-financer de Madrid.
Acabada la bombolla immobiliària i tornant a la crua realitat, tot fa aigües. Catalunya de la ma de polítics de poca volada esta en fallida. Pel camí s'ha deixat bona part del seu minso patrimoni.
Les autonomies espanyoles, volen retornar competències a Madrid.
En un mon que camina a gran velocitat en quant a competitivitat, les infraestructures a Catalunya van camí de ser obsoletes, amb un permanent i constant retrocés de 30 anys.
Els ports comercials no tenen connexions ferroviàries adequades. La logística per al progres econòmic es un malson. Ni carreteres, ni ferrocarril, ni aeroport com caldria avui en dia.
Els dos partits que es reparteixen el poder a Espanya, son el PP i el PSOE. Els primers aglutinen tota l'herència de poder del franquisme. El PSOE, en un exercici de cinisme, es diu federalista de cara a la galeria, en un Estat on no n'hi ha de federalistes.
L'estrangulament econòmic de Catalunya, estava cantat.
La potència dels mitjans de comunicació castellans: premsa, ràdio, televisió ens envaeix per tot arreu, només faltava la TDT per agreujar-ho.
Ara toca TV3 i no s'aturaran mai.
+14
-0
Anònim, 27/11/2011 a les 10:20
Si és la història de sempre en las negociacions amb Madrid: engany rera engany.Els polítics catalans -que tant rucs no deuen ser- ja se'n donen compte, però ells van fent bullir l'olla i qui dia passa any empeny.L'única esperança és que cada vegada més catalans obrim els ulls a aquesta realitat i ens hem donem compte que no hi ha res a fer.
+23
-0
monras, 27/11/2011 a les 08:06
que fan aquests polìtics de CIU , Paralitzats i badan foten retallades, no fons trampa - competivitat , ni cuentos espanyols, ens estan roban el que produïm, i CADA DIA MÉS (6O MILIONS D ´EUROS TAMBÉ AVUI) ENS PORTaran a la ruïna com hi són ells, s ´ha de girar rápidament cap L ÍNDEPENDÉNCIA, L´ESTAT PROPI, NOMÉS DEPEN DE NOSALTRES. aPRETAT EL POBLE AL PARLAMENT PER ACONSEGUIR-HO 68 DIPUTATS ÉS LA FITA A ASSOLIR.
Autor
Patrícia Gabancho
Com que va néixer a Buenos Aires, no té problemes per xerrar. Com que viu a Catalunya, sap que Catalunya és el problema. Li agrada opinar des que tenia 5 anys. Per això fa tertúlies, conferències, xerrades, comentaris, sobretaules, simposis, llibres i articles com ara aquest.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
