M’arriben notícies, cada vegada més freqüents, de gent jove, més jove que jo per entendre’ns, que es troben en situacions difícils a causa de desequilibris psicològics i morals que els porta a allunyar-se de la societat i a autoconsiderar-se exclosos. N’explico uns retrats.

Noi de vint anys

Fa temps que els seus amics no saben res d’ell. Tots creuen que és a Sabadell estudiant o treballant, si es pot. Saben que la seva situació a casa és difícil per malaltia del pare, per vici de la mare. Però no. Resulta que el nano fa dos mesos que està tancat a casa, sense voler veure ningú. Amb angoixa i depressió, diuen, i que només fa que medicar-se.

La crisi l’ha tocat en el més profund i la seva autoestima ha anat pel terra. Tampoc no té on agafar-se. Fa temps que va deixar la vida de la fe i de la pregària, com tants altres de la seva edat, portat per l’eufòria del moment, de la joventut, de la força, de l’autosuficiència.

Però la patacada ha vingut: ha acabat els estudis, no té feina ni diners, no troba els suports necessaris ni en la família, ni en el seu interior. No ha trucat els amics perquè creu que el seu cas és únic i ningú l’entendrà ni el podrà ajudar. L’única sortida que li queda és la de les drogues legals per prescripció mèdica, que no resoldran el problema, només aturaran un temps les angoixes i crearan addicció.

Malgrat tot, el camí no és mai el tancament en si mateix. Cal obrir-se a Déu i als altres, recuperar la fe i la pràctica religiosa, donar sentit a la vida. Pensar i meditar que Crist Jesús ha passat primer pel que jo passo, per la depressió i el desànim, per la soledat i el sofriment moral i interior. Cal buscar la fe, desempolsinar-la i fer-ne una posada al dia. Déu t’estima i t’està esperant!


Noia de trenta

Treballa en una gran empresa de càrniques de la comarca. Es troba sola i angoixada, amb un gran buit interior, desequilibrada i desorientada. Ho diu ella mateixa. La feina no la motiva: està en el graó més baix de l’escala productiva, limitada a la producció en cadena. La relació amb els companys de treball no és satisfactòria. Viu sola i no té gaire amics.

Sorgeixen els fantasmes: té visions estrafolàries d’àngels i dimonis, de monstres amenaçadors, somnis terrorífics i inquietants i, a més, no troba ningú que se l’escolti. No són més que les pors i angoixes interiors que es projecten enfora en forma de visions exteriors. Sap que el que veu no és real, però sí que són visibles.

Per fer callar les pors, caldrà vèncer-les amb l’amor i l’amistat, amb una vida més plena on el centre no estigui en ell mateix. Estimar l’altre és una bona manera de sortir del propi egocentrisme.

Com el jovent de la seva generació, fa temps que ha deixat la fe, tot i haver passat per la seva parròquia des de petita, haver rebut els sagraments de la iniciació fins a la confirmació i oblidant i deixant de banda la pregària, la relació amb la comunitat cristiana. Ha provat i es troba fent tècniques budistes de ioga i de meditació transcendental, que no li donen més pau sinó més inquietud. Una estona va bé, però de seguida tornen els fantasmes i les pors.

Déu t’estima. Això sí, cal que et deixis estimar per ell. Crist t’ho dóna tot, ell no et pren res i en el seu Esperit trobem la pau i la serenor necessària, no pas fugint de l’angoixa i del neguit sinó assumint-los com una lliçó per a la vida, tal i com Crist va assumir la creu i el sofriment.

En aquest món hi hem vingut a lluitar i a treballar. Creure que tot ha de ser un gran llac tranquil és equivocat. En el món interior hi ha una lluita entre el bé i el mal, cal buscar els aliats necessaris per a vèncer el mal amb el bé, que només ve de Déu. Intentar escapar-se una estona amb meditacions que no porten enlloc, només causa que allargassar la sortida del problema i del malestar.

Tenim les eines per a sortir del pou en el que estem, i Déu ens vol ajudar, però també és veritat que ens hem de deixar ajudar per ell, que tant ens estima. Hem de menester el temps necessari perquè Déu ens pugui estimar, amb la meditació de la seva Paraula, amb la recepció dels sagraments: de la confessió i de l’eucaristia.


Un matrimoni de catorze anys i quatre fills

Ara els ve una crisi que porten covant en els últims cinc anys. Sembla que ja no s’estimen. Com és possible, després d’una llarga convivència i d’haver creat una família que és l’enveja de tot el poble? Molts factors.

a. Abocar-se excessivament als fills i no deixar-se temps per a cuidar el matrimoni. Els fills poden ofegar l’amor de la parella. Cal trobar temps per a dedicar-se mútuament i cultivar l’amor que es varen prometre el primer dia.

b. Manca de comunicació, que està en relació amb el primer. Si no es té temps, si no es reserva temps, un acaba pensant que l’altre ja va bé i no es pregunta el més obvi: com estàs? Com et va la feina? Com et va la vida? Anem a sopar fora, avui? Deixem els nanos amb la tieta o amb l’àvia?

c. Oblit de la fe i de la pràctica religiosa. Poc a poc s’ha anat refredant la seva vida de fe. Primer pregaven junts. No hi havia dia que no s’adormissin agafats de la mà. Després de fer l’amor, no faltava la pregària a la Mare de Déu.

Últimament s’ho havien anat deixant. Un anava a dormir a una hora diferent de l’altra. Havien deixat d’anar a missa i fins i tot ara els costava que la més petita s’apuntés a la catequesi. Tot perdia sentit.

Les esquerdes van començar a sorgir i ara es troben més separats que mai. Han de lluitar i trobar els camins per a refredar els ànims i començar de nou. La promesa d’amor que es varen fer és més necessària que mai per mantenir unida la família i sortir de la crisi.


Amb família, la crisi és menys crisi

El matrimoni és una tasca per tenir al dia, per actualitzar constantment. Una planta que cal cuidar amb molta atenció perquè no es marceixi i mori, que no se li podreixin les arrels per massa aigua o que s’assequin per massa poca.

La pregària és fonamental. Les persones que preguen unides, estaran sempre unides, més enllà de les diferències ideològiques i dels canvis inevitables de la vida.
Mireu, sinó, la gent de les parròquies, que s’estimen la seva església, més enllà del temps que faci, de les persones que hi vagin, del mossèn que hi pugui haver. Una parròquia és com una família: també tenim crisis i discussions, però ens uneix una força molt més gran que és la de l’amor de Déu, que ens reuneix cada diumenge, cada dia, per donar-li gràcies per la vida i per la vida amb sentit.

Jovent i no tant jovent. Enmig dels tràfecs d’aquest món, busqueu la fe que heu rebut dels pares, dels avis. Reseu, pregueu, aneu a parlar amb el mossèn de la parròquia, amb un que coneixeu. Els mossens i els cristians també preguen al cel per vosaltres, encara que no us coneguin. Només Déu salva. Només en Jesús trobem la resposta a les nostres preguntes i inquietuds.

Busqueu Déu. Des que us amagueu, fa temps que us busca.