Actualitzat el 24/05/2007 a les 13:22h

Aprofitant la commemoració de l'’any Gaziel, i atès l’'actual clima polític, m’'ha semblat més oportú que mai referir-me a “Meditacions en el desert (1946-1953)”. Es tracta d’una obra clau i cabdal per entendre el gran periodista i intel•lectual que fou Agustí Calvet, Gaziel, malauradament massa sovint injustament silenciat.

Hi expressa reiteradament el seu gran desengany pel manteniment del règim franquista —a rel de la instauració de l’'anomenada Guerra Freda— i per l’'actitud de molts intel•·lectuals de l'època, que no dubtaren a fer el joc al sistema imperant, ni que fos simplement per raons de subsistència. Ingènuament havia confiat que, al capdavall, la dignitat i els principis liberals es mantindrien per damunt de les contingències i les necessitats quotidianes. I no només hi havia això; ja que els intel•·lectuals espanyols liberals —des d’'Unamuno a Ortega, passant per Américo Castro, Albornoz o Salvador de Madariaga— abans de res es consideraven espanyols poca cosa se'’n podia esperar, quant a comprensió d’una Catalunya vençuda i escarnida, al contrari, la derrota de Catalunya en mans del franquisme era una de les poques coses que internament aprovaven, i que Gaziel, malgrat les profundes crítiques expressades, mai no acabà de capir del tot.

Com a mostra del fatalisme que destil·•len aquestes “Meditacions”… de Gaziel tenim la seva definició de la història com “una autèntica i espantosa tragèdia (...) «la resultant d’una vil i immunda barreja, per damunt de la qual són desplegats les banderes més enlluernadores i els lemes més purs, mentre part dessota corren, igual que escurçons i escorpins, el crim i la traïció, l’'egoïsme i la mentida”». Més concisament, declara que “la història és pura zoologia”. Tot i així sempre ens queda un petit espai per a l’'esperança; el menyspreu vers els ingredients metafísics de l'’actuació humana no arriba al nivell absolut que mostra el seu contemporani Pla, el qual menysprea per inútil tot allò que no vingui marcat per l’interès immediat. L'’autor mateix ens en dóna pistes quan, davant l’'espectacle ofert per la història, afirma: “«Per salvar la pell cal el cor fort.” És a dir, encara hi ha una possibilitat; si “som forts” ens en podem sortir» —no endebades Gaziel va ser deixeble de Bergson, un dels principals representants del corrent filosòfic vitalista, basat en l’”'élan vital”. D’'aquí la possibilitat, amb un impuls suficient, de poder llaurar el nostre propi esdevenidor, fins i tot travessant un desert...

També es consagren moltes pàgines al voltant d’'alguns dels temes centrals de l'’autor: Espanya, Catalunya i les causes del caràcter efímer de la democràcia en el conjunt de l’'Estat, amb la Guerra Civil com a teló de fons. Gaziel no s’'està de criticar furibundament el paper —millor dit, el no-paper— de la burgesia, tant per la manca de recolzament a la República com per la seva incapacitat congènita de regentar l´Estat. Una burgesia que en aquells moments de postguerra, segons Gaziel, “més embrutida que mai, sols pensa a enriquir-se i anar tirant”. En aquest amarg repàs de la història més immediata no se salva ningú, ni el mateix Cambó, paradigma de la intrínseca impotència del catalanisme de dretes per resoldre les contradiccions més íntimes i de la incapacitat congènita dels catalans per influir a Espanya. Aquesta incapacitat, segons ell, estaria relacionada amb la incompatibilitat profunda amb el poble castellà, essencialment antiburgès i imbuït d'’uns valors molt diferents als de la resta de pobles europeus.

En definitiva, “Meditacions en el desert” és un gran llibre, escrit amb profunda dignitat moral en una època sòrdida i de claudicacions, i amb una vigència plenament actual. L’'autor, a part de fer profundes reflexions, no s’'estalvia de denunciar la prostitució dels intel•·lectuals hispànics davant el franquisme, ni la baixesa moral de certs polítics de països democràtics en consentir la continuïtat d’'aquell abjecte règim.

Com molt bé afirma Pere Gimferrer en el pròleg de la darrera edició, “el que deia Gaziel era incòmode llavors i encara ho és ara”. Encara ho és perquè no s´han dissipat del tot els efectes d’'aquells silencis i claudicacions, i perquè —cosa molt més greu—, segons que sembla, en aquest Estat, es tornen a reproduir actituds semblants, degudament posades al dia, per part d'’intel•·lectuals contemporanis i de les suposades “classes dirigents”, fins al punt que es poden fer força paral•·lelismes entre la situació denunciada i la situació actual, tant pel que fa a la manca de valors i l’'obsessió per l'enriquiment fàcil com, especialment, per la incomprensió del fet nacional, una qüestió en la qual sembla haver-se avançat ben poc des de l'altiplà.