L'irlandès Tim O'Reilly (1954) va parlar per primer cop de “web 2.0” l'any 2004, tot i que no es va estendre l'ús d'aquest terme fins l'any 2006. O'Reilly es referia amb aquest terme a la que fou una nova generació d'espais web centrats en l'usuari, amb interactivitat i col·laboració, fet que l'ha mantingut vigent fins l'actualitat.

Però el mateix pare d'aquest terme ara el considera obsolet. Per ell, el “cloud computing” (computació al núvol) i la mobilitat que s'ha estès en els darrers temps han superat ja la idea del 2.0, i han portat a l'anomenat “web dels sensors”, que mouen les dades enlloc de les persones, coincidint en part amb el terme del web 3.0 entès com a semàntic, que promou un marcatge de la informació que en permet un tractament automatitzat molt més complet.

Estem davant del final d'una era? Probablement ni ens n'adonarem. La xarxa està en constant evolució. Moltes de les eines actuals més conegudes creixeran més, amb noves funcionalitats, i incorporaran amb el temps part d'aquesta idea dels sensors. El mateix O'Reilly ho explicava posant Google Maps com a exemple: en el seu moment, va revolucionar la forma en què interpretàvem els mapes. En un futur, potser no tant llunyà, el cotxe ens durà al lloc on volem arribar.

Quin és el límit? Fins quan durarà el web 2.0, realment? I el 3.0? Tot això encara és una gran incògnita. Perquè si a mitjans de la primera dècada del segle XXI ens avançàvem al què podria passar, ara les previsions són molt més complicades: en molts casos, o ens imaginem un futur de ciència ficció o allò que proposem ja existeix o, com a mínim, ja és possible. La teoria, ara, avança per darrere de la pràctica: ja disposem de les eines, només ens falta adonar-nos de com cal utilitzar-les. Evidentment, encara hi ha moltes funcionalitats impossibles. De moment.