Catalunya i Rajoy. Passades ja unes quantes hores de les eleccions, i realitzats i llegits un munt d’anàlisis dels comicis, només vull escriure dues reflexions: en primer lloc, si bé és cert que la marea blava del PP no ha arribat a Catalunya, que ningú no s’oblidi que Catalunya pertany encara a l’Estat espanyol i, per tant, el govern absolutíssim de Rajoy també serà, encara que no agradi a una immensa majoria, el govern que regirà els catalans i les catalanes en els propers quatre anys -si Merkel així ho vol, és clar.

No fem trampes al solitari: el poder polític real és a Madrid i seran les Cortes Generales les que dictaminaran la sort de Catalunya, si Catalunya no reacciona amb fermesa i canviem d’una vegada les regles del joc. Dit això, la pregunta –i la segona reflexió- és: com aturem el tsunami espanyolista que arriba? La meva opinió és que cal accelerar una acord nacional CiU-ERC, els dos principals partits sobiranistes del nostre Parlament, sense oblidar, és clar, les altres formacions independentistes. Però són els 72 escons que sumen convergents i republicans al Parlament –o l’equació de l’abstenció dels republicans en temes nacionals de pes sumat a un possible vot de suport del diputat Joan Laporta al Govern- els que poden fer possible que, aritmèticament, hi hagi una majoria estable a favor de tota iniciativa que enforteixi nacionalment el país. I tant de bo que a aquesta suma s’hi afegeixi Iniciativa i Solidaritat. Cal, més que mai deixar-se de partidismes i revenges pretèrites i construir un govern català fort, segur de sí mateix davant l’ofensiva pepera que arriba de més enllà de l’Ebre. Cal que una força catalanista al Parlament comenci, ara sí, el camí cap a la independència. El camí cap a la dignitat.

Tot i les promeses electorals, CiU no aconseguirà per part del nou govern estatal el pacte fiscal que es mereix Catalunya. Ni el concert econòmic. Ni pactar més autogovern. Ni la independència fent pedagogia a Madrid. La independència no es demana, es pren. Ara més que mai cal demanar al Govern català coratge i determinació. Valentia. Fortalesa. Alta política. Política d’estat. D’estat català, és clar. Perquè quan Rajoy diu que revisarà a fons la qüestió fiscal de totes –insisteixo, totes- les autonomies i Catalunya es quedi igual o pitjor que ara, què pensa fer el Govern? La resposta òptima per als interessos dels catalans i les catalanes és treballar decididament cap a les màximes cotes de poder d’estat, és a dir, la independència de Catalunya, la independència econòmica i política de Catalunya. La crisis econòmica de casa nostra només es resoldrà si tenim poder polític, amb mecanismes competents i eines eficients per resoldre els nostres problemes. Si esperem que ens els resolguin des de Madrid, anem llestos.

Al president Mas se li presenta una oportunitat històrica en aquesta conjuntura politico-econòmica nascuda diumenge. Ara més que mai té l’oportunitat d’explicar i defensar davant la ciutadania els avantatges que Catalunya sigui un estat i no una regió empobrida d’Espanya. Ara més que mai, que es visualitzaran i continuarem patint les mancances conseqüents de la dependència, cal que el Govern prengui la iniciativa i expliqui a la gent perquè Catalunya necessita ser un estat d’Europa. Ara més que mai cal que la majoria social que vol la independència es faci sentir, que augmenti sense aturador i que visualitzi aquesta voluntat en les eleccions nacionals del 2014 i/o en un referèndum oficial per l’autodeterminació que hauria de començar a engegar el Govern des d’ara mateix. Està a les nostres mans. O independència o ofegats en la mar blava del PP.