Una dada interessant de les eleccions de diumenge passat, i que no recordo haver vist enlloc, és el nombre de persones que no van votar cap dels dos partits grans espanyols (PP i PSOE) i van aconseguir representació parlamentària. Deixo al marge, doncs, els vots a formacions minoritàries, en blanc o nuls. Aquesta dada ens mesura força bé el grau de depèndència de la política espanyola de cada territori. Així, a Catalunya, el 43’8% dels votants s’escapa al reduccionisme bipartidista en clau espanyola i vota CiU, ICV-EUiA o ERC, mentre que el 46,6% vota PP o PSC-PSOE. El 9,6% restant són els vots que van a parar als extraparlamentaris o al vot blanc-nul. És a dir, quatre i escaig de cada deu votants catalans no se sent representat quan veu un debat Rajoy-Rubalcaba a la televisió i opta per una opció d’arrel catalana que assoleix visibilitat a Madrid. És molt o poc? És prou per dir que això és com el poblat d’Astèrix en una Gàl·lia tota ocupada, comparació que he sentit diverses vegades aquests dies?
 
Comparem-ho amb d’altres territoris amb identitat prou diferenciada. El 20 de novembre, al País Basc estricte, el de les tres províncies, el 51% dels votants van escollir PNB o Amaiur, mentre que el 38’9% van optar per PP o PSE-PSOE. La balança està clarament més decantada que a Catalunya per a les opcions d’obediència basca. A Navarra, en canvi, la diferència s’inverteix: 59,2% pel bipartidisme espanyol per 27,3% per Amaiur i GeroaBai (el PNB no té representació navarresa). Podriem dir, doncs, que Navarra és la perifèria de la nació basca, però que manté un cert grau d’identificació amb el nucli central?
 
I a la resta de la nostra nació, què passa? Doncs, un fenòmen similar al de Navarra, però menys intens. Així, al País Valencià, el 80 % vota un dels dos grans partits espanyols i només 11,3% es decanta cap a EUPV o Compromís (incloc EUPV entre els partits d’obediència valenciana, perquè també he fet el mateix amb ICV-EuiA, tot i que els seus diputats s’integren al grup parlamentari d’EU, d’àmbit estatal, i perquè considero que tenen una sensibilitat nacional catalana molt més clara que PP o PSOE). A les Balears, només els dos partits grans obtenen representació, rebent el 78,4% dels vots, per tant, no podem aplicar la mateixa fórmula. Ara bé, si sumem els sufragis obtinguts per PSM, EUIB i ERC, obtindriem un percentatge força important de vots, el 13,1%, que, no obstant, s’ha quedat sense cap veu autòctona balear a les Corts. Amb un percentatge inferior, l’11’2%, el BNG ha obtingut dos diputats a Galícia, que el fan visible en una comunitat també poc resistent a l’onada bipartidista (80,2%).
 
I una nació que tendim a oblidar o menystenir és les Canàries, on el vot d’obediència autòctona arriba al 15,5% (Coalició Canària) i obté 2 diputats. Deu ser la insularitat i la llunyania de la metròpoli el que accentua aquesta diferenciació, perquè en aquest cas no es pot dir allò tant ambigu de les “comunitats amb llengua pròpia”.
 
En resum, aplicant aquest exercici al peu de la lletra, podriem concloure que el rànking de territoris de l’Estat amb més resistència a deixar-se endur pel bipartidisme de la política espanyola és el següent: Euskadi (51), Catalunya (43,8), Navarra (27,3), Canàries (15,5), País Valencià (11,3) i Galícia (11,2). Deixo al marge les Illes Balears, perquè el percentatge que he obtingut (13,1) no és comparable als altres, ja que suma diferents partits sense representació parlamentària. I tampoc no em sembla que tingui cap interès per aquest anàlisi ni el FAC (Álvarez-Cascos) a Astúries ni el PRC a Cantàbria, tot i obtenir resultats força significatius, ja que cap dels dos partits tenen com a base la reivindicació nacionalista dels seus territoris.