Aquests dies s’ha celebrat a Torelló el Festival de Cinema de Muntanya. Com cada any, les pel•lícules que s’hi han projectat són d’una qualitat extraordinària. Tampoc es pot negar que, en alguns casos, sembla que estiguis veient el mateix film que ja has vist tantes vegades abans, especialment amb produccions com les d’Al filo de lo imposible.

Tot i aquesta qualitat, també en cada edició escoltem les mateixes queixes per part de l’organització del Festival pel poc suport institucional que reben. Aquesta vegada, a més, accentuat per culpa de les omnipresents retallades que han suposat una pèrdua molt gran d’ingressos els últims anys.

Alguns diuen que és normal que el Festival rebi poc suport públic ja que té prou “caché” com per autofinançar-se. I en part és cert que, sortosament, el món de la muntanya i l’alpinisme té un públic objectiu concret que fa que sigui més fàcil trobar segons quin tipus d’esponsors. A més, els espectadors d’aquestes pel•lícules ja fa anys que coneixen el Festival i vénen a veure les projeccions un any rere l’altre.

Ara, també és cert que la Fundació del Festival no ha aconseguit acabar de despuntar del tot, convertint Torelló en “el” referent d’aquest tipus de cinema, en bona part per culpa de les nostres institucions.

Torelló ha estat un poble que si ha tingut vida cultural pròpia i destacada ha estat gràcies a la iniciativa ciutadana. Altres entitats cíviques s’han queixat, nombroses vegades, que des del consistori no s’ha fet prou per explotar aquestes iniciatives. En canvi, s’ha criticat que s’han invertit molts diners en altre tipus d’activitats estríctament municipalistes que no han aconseguit arrelar.

Com aquelles pel•lícules en què veiem que fer un cim se’t fa una muntanya, i mai més ben dit, i has d’abandonar a poc metres d’arribar a dalt de tot, el nostre Festival no aconsegueix coronar els seus objectius. Tot i així, els organitzadors et diuen, també com sentim tantes vegades en les mateixes pel•lícules, que al final el que importa no és fer el cim sinó tornar viu a casa i el sol fet d’haver-ho intentat ja ha valgut la pena. Esperem, doncs, que el nostre Festival almenys torni a casa viu l’any que ve.