Les setmanes de futbol de seleccions sempre han estat una murga. Si a més a més coincideixen en setmana de campanya electoral, la bola és indigerible. Ara: el súmmum de la feixuguesa es produeix quan, al damunt, ja s’albira l’enfrontament amb el Reial Madrid. És el que ha passat aquesta vegada, que la setmana s’ha fet molt costeruda. El que no acabo de tenir clar és si les emocions que s’hi han destil·lat són d’impaciència, o bé és un cansament molt general.

Fa un any estàvem, si fa no fa, com ara: el Madrid era líder; amb un punt d’avantatge es veia en cor d’acabar amb l’hegemonia futbolística del Barça i ho proclamava amb una fanfarroneria que feia feredat. Comparat a fa un any, podem admetre un parell de diferències: els merengues han consolidat l’estil que pretén el seu entrenador, han guanyat fiabilitat i contundència, però, sobretot, els seus heralds han baixat el to de la prepotència i han moderat el discurs intimidatori. Deu ser estratègia.

Tot aquell soroll de fa un any, fa de bon recordar, es va acabar de cop, amb el 5 a 0 i el bany de futbol a què els blaugranes van sotmetre al Camp Nou el dilluns 29 de novembre, aviat farà un any just, fruit d’una superioritat i una perfecció futbolística mai vista. És clar que encara falten massa dies per al duel del Santiago Bernabéu i m’imagino que si s’hi arriba amb la diferència que hi ha ara mateix, de tres punts, jugant a casa recuperaran l’ambient de vaitot de fa un any, i de fa encara no tres mesos quan Barça i Madrid es van jugar la Supercopa d’Espanya.

Les constants vitals dels blaugranes mantenen la qualitat de sempre. Vull dir les de l’equip, em penso que ja s’entén. Ara ja hem entrat en un punt de la temporada en què tant se val dels singlots de la Lliga, no s’hi val a badar i l’equip ha adquirit un punt de forma física òptim. En el partit contra el Saragossa (despatxat amb un 4 a 0 incontestable), aquesta fortalesa ha estat molt perceptible en la mobilitat i la intensitat que han tingut els futbolistes de blau i grana durant tot el partit, els del davant i els del darrera, i els del mig. Ni cansament, ni impaciència no hi hauria d’haver. Deixem-ho en què les aturades són una murga.