Actualitzat el 23/11/2005 a les 10:32h

Darrerament, en relació a possibles propostes de divisióterritorial de Catalunya -apareguts en diverses publicacions- que heformulat, se m'han fet crítiques en el sentit de primar suposadamentels criteris dialectals en benefici de criteris socioeconòmics i,també, de fer gala d' un excés de determinisme.

 

Anem a pams. En principi, els criteris dialectalsúnicament els he tingut en compte pel que fa al límit entre catalàoccidental i català oriental, atès que reflecteix la divisió mésimportant existent dins les terres catalanes i és tan digne de serconsiderat, o més, que, posem per cas, el límit historicoadministratiuexistent entre el País Valencià i el Principat. En línies generals,però, em declaro d'acord amb la divisió feta per Pau Vila des de laPonència d'Estudi de la Divisió Territorial -publicada el 1933 iaprovada el 1936-, tot i precisant que ho faig des d'una posició obertai no tancada a incorporar les reformes necessàries per respondre alscanvis produïts en els darrers temps. Aquesta proposta, recollida,bàsicament, en la formulació de les comarques actuals, va ser feta ambuna gran clarividència a partir dels postulats de Paul Vidal de laBlache i l'escola francesa de geografia regional, fins i tot superantels postulats inicials i avançant-se al futur. Pau Vila tingué l'encertde recollir l'existència dels nodes (els diversos nuclis urbans) i delsfluxos existents entre aquests -tal com faria Etienne Juillard, tambédes de les files de la geografia regional, i com fa l'actual geografiaquantitativa- per articular la divisió en comarques i vegueriesdel Principat.

En concordança amb les tendències geogràfiques contemporànies,assumeixo plenament el predomini dels factors socioeconòmics a l'horade planificar el territori i establir-ne la divisió territorial, senserenunciar, però, al vell pòsit possibilista i humanista propi del'escola francesa de geografia regional. Això es concretaria establintuna sèrie de barems a considerar en la instauració d'una comarca o enl'adscripció comarcal d'un determinat nucli de població: és a dir, perexemple, d'un total de cent punts els factors socioeconòmics entindrien; setanta-cinc, mentre que els restants vint-i-cinc esrepartirien entre factors naturals (orografia, hidrografia, etc.),històricoadministratius i lingüísticoantropològics. De tota manera,aquests criteris només serien vàlids per a regions (en sentit ampli)homogènies, perquè, com ja he apuntat, determinats límits -per una menade consens implícit- no poden ser sobrepassats impunement.  Entreaquests hi hauria d'haver el límit entre català occidental i catalàoriental, el qual no és prou tingut en compte, a diferència de certesfronteres històricoadministratives dins els mateixos Països Catalans. Ino parlem ja de fronteres estatals!

El cert, però, és que molts cops les realitats socioeconòmiques tambésuperen aquests darrers límits. Uns límits que, en aquest cas, ningú nogosa alterar i que, al capdavall, en contenir realitats regionals inacionals però no econòmiques, obeeixen a fenòmens culturals. Els fets ens mostren que, a l'hora d'establir divisions internes dinsqualsevol dels ens politicoadministratius existents, primen els factorssocioeconòmics, però, també, que hi ha una gran excepció vigent iacceptada implícitament per tothom, consistent a mantenir-neinalterables els límits; externs. En aquesta línia, la mevaproposta, fent un paral·lelisme amb els altres tipus de límits,únicament pretén que el límit entre els dos grans dialectes del catalàtambé sigui respectat en la configuració de les comarques. No tenir encompte aquesta divisió no faria més que abonar les teories de cairejacobí que propugnen un racionalisme uniformista i artificial de baseutilitarista, en detriment dels particularismes enriquidors, lahistòria comuna, la llengua (i els grans dialectes) i la consciència decomunitat de cultura i de lligams entre els habitants d'un determinatterritori -conceptes, aquests, que paradoxalment va tenir en compteStalin, des del marxisme-leninisme, en formular la seva teoria de lanació.

A més, a hores d'ara, amb els canvis comunicacionals i de gèneres devida esdevinguts, es pot afirmar que força aspectes de la divisiócomarcal de Pau Vila ja no tenen sentit i que, per tant, s'haurien dereformular, tant a un nivell inferior a la comarca (la propostad'establir estructures administratives comunes entre municipislimítrofs i complementaris, les «municipalies», va en aquestadirecció) com a un nivell superior -creant, per exemple, comarques mésextenses que les actuals. Uns canvis que han provocat, també, un certdeslligament: molts nuclis de població ja no depenen tant, com,anteriorment, de determinades capitals comarcals relativament properes.Aquest deslligament afavoriria, en determinats casos, que l'adscripcióa una nova jurisdicció d'acord amb la realitat regional -en unsentit ampli- corresponent al dialecte occidental o oriental nofos gens traumàtica, ans al contrari.