En la meva llarga vida laboral he pogut veure que mai un sindicat ha forgitat un gàndul o un galtes. Sempre els ha ajudat i els ha acollit en la seva lluita contra l'empresa (la majoria de vegades autònom o petita i mitjana empresa), encara que no tinguessin raó. Això ha presentat els sindicats com un cau on els gànduls (i alguns també delinqüents) estan ben protegits i per tant molta gent de bé, també s'han allunyat dels sindicats. Haurien d'haver fet neteja i sense embuts expulsar i no protegir a aquesta mena de gent. Per això, també, ara estan en decadència.

Un dels grans reptes que afronta el sindicalisme espanyol és que ha d'explicar com en una societat com l'espanyola que només compta amb un 15% d'afiliats als mateixos sindicats, pot ser el mateix estat el que subvencioni a aquests sindicats que defensen els treballadors contra els propis patrons situats tant en l'àmbit públic com privat. Podríem justificar que aquest qüestionament procedeix de les pròpies crítiques desenvolupades pels liberals que se situen en l'òrbita de la crítica furibunda no només als beneficis que generen els mateixos sindicats als treballadors sinó fins i tot a la seva pròpia existència com a tal, és a dir, la millor defensa del treballador és la seva pròpia defensa individual i sense cap tipus de delegació en ens que intervenen en el mercat laboral com són els sindicats.

Acceptant l'anteriorment descrit no acabaria d'explicar de tota manera la desafecció del treballador pels sindicats; penso que caldria exercir una autocrítica ben clara: el primer és que és els sindicats de majoritaris, com ja s'ha dit cometen l'error de justificar la seva pròpia supervivència a través del patró, això és fonamentalment una contradicció que no té més solució que trencar amb ella. Com podem defensar els treballadors del patró si és el mateix patró qui et paga? és una cosa insalvable, inassumible i fins a cert punt irresponsable, al final sembla que el sindicat tracta gairebé com un "rottary club" que com una organització de defensa d'uns interessos de classe.

Un altre element capital és la qüestió dels alliberats, al llarg de l'organització sindical europea la qüestió dels alliberats sindicat és una qüestió fortament debatuda, però al meu parer és una qüestió senzilla, si en el segle XX (anys 30) la UGT no tenia alliberats sindicals, sinó voluntaris que després de la feina treballaven en el sindicat Per què ara si? podríem afirmar que les relacions s'han complejizando i que ara el sindicat elabora molta qüestió burocr'tatica que determina que molta gent hagi de dedicar-se a aquesta tasques exclusiva, però això només portaria a afirmar que el sindicat és un apèndix més de l'estat, queacaben defensant els interessos d'aquests últims, perquè estan sent finançats per aquests mateixos, de nou el sindicat traicinonando la memòria obrera i el que antigament es coneixia com a lluita sindical.

Finalment, seria important destacar la relació dels sindicats amb els partits institucionals, penso que és important preguntar-se el perquè hi ha sindicats que estan lligats actualment, o més aviat perquè segueixen, amb partits institucionals, si a Espanya la política (ha estat) és alguna cosa vist com gairebé negatiu, el ciutadà en general i el treballador en particular veuen com el sindicat ha de donar comptes als seus partit respectius tot i que de cara als mitjans semblin que són qüestions diferents, això també ha portat els treballadors a deslligar-se de els sindicats.

A tall de resum i de proposta crec que ho sindicats haurien de fer el següent si volen tenir perspectives de futur:

1) Eliminar qualsevol relació amb l'estat, deslligar administrativament com "moralment" de la dependència amb el patró, per molts mitjans que faltin, més val caminar a les palpentes que haver de donar comptes al rei.

2) Esborrar al seu torn tots els alliberats, si es té un 15% d'afiliats però que creuen fidelment en la tasca sindical sense esperar cap premi monetari a cmabio, dóna sentit i exemple a la lluita obrera.

3) Tallar amb la incoherència de que el patró em pot convidar a suculentes menjar per convèncer-me que és el millor per al treballador. És a dir, uin codi de conducta que en cas de no ser complert s'expulsi immediatament a l'infractor.

4) Vaga si, no només quan no governi el meu partit, no es pot legitimar la lluita sindical a base de "ara no és el moment" per motvos cuyunturales polítics, això succeeix i succeeix des de fa ja un temps, no dóna cap credibilitat als sindicats.

5) El treballador per sobre de tot, a sobre de la direcció i dels seus interessos, sembla haver-se oblidat aquesta màxima també.

No sé, senyor Ferran si això té a veure amb el que vostè planteja en el seu bon article, però he intentat fer un petit anàlisi de la qüestió sindical actual que no per menys no deixa de ser interessant.

Felicitats.

SIGNAT:

Senyor Porco