Actualitzat el 18/11/2011 a les 00:01h

Cap a un nou sindicalisme?

D’entre el seguit de comportaments que semblen no acabar d’encaixar en una explicació ni contradictòria ni tautològica dels esdeveniments que afloren amb la crisi actual, el de les organitzacions sindicals podria ser un d’ells. Recordem que a la segona crisi del petroli, a inicis dels anys vuitanta, els sindicats a Espanya van triar la reducció de personal en comptes de la rebaixa salarial com a forma d’ajustament.

Era una opció que convenia a les empreses, perquè calia incorporar el canvi tecnològic iniciat amb  els ordinadors personals i substituir ma d’obra que es podia considerar refractària a aquest canvi en els estris de treball o de més costosa adaptació que la de contractar joves, considerats més oberts i il·lusionats amb l’adopció de les noves tècniques. Un augment de la relació capital/treball en els productes i serveis podia resultar llavors convinent a uns i altres.

No queda clar que en la actual situació sigui aquest el camí adient, ja que una part molt important de l’estalvi i del deute transformat en inversions se n’ha anat en orris amb la construcció d’habitatges sense comprador; el consum, basat en la capacitat d’endeutament, ara no es pot rellançar per aquesta via, i l’estalvi no és per a inversions, sinó per por i protecció. No és el moment d’augmentar la relació capital/treball si no es té garantida la venda del producte o servei.

A més, és molt possible que s’estigui manifestant allò que en llenguatge de Marx és la contradicció entre el nivell de desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció, la qual cosa portaria a un esclat de l’actual sindicalisme, per necessitat d’adaptar-se a la nova situació, o quedar-se al marge del que pot ser beneficiós als treballadors, majoritàriament ja del sector serveis.

El sindicalisme transversal, de classe, que cerca la optimització conjugada dels treballadors, podria no ser adient i que calgués una “segmentació” ajustada a la conveniència d’empresa o de tipus de treballadors amb interessos contradictoris uns amb altres. Les grans organitzacions sindicals haurien de ser molt més flexibles, donant molta llibertat als seus afiliats agrupats per interessos reals i objectius de millora i independitzar-se del finançament i proximitat al poder, o deixar pas a noves formes organitzatives de la diversitat d’interessos dels diferents col·lectius assalariats, dels quals, els obrers en sentit tradicional en serien minoria.

COMENTARIS

+1
-0
I una mica d'autocrítica també
Anònim, 20/11/2011 a les 13:00
En la meva llarga vida laboral he pogut veure que mai un sindicat ha forgitat un gàndul o un galtes. Sempre els ha ajudat i els ha acollit en la seva lluita contra l'empresa (la majoria de vegades autònom o petita i mitjana empresa), encara que no tinguessin raó. Això ha presentat els sindicats com un cau on els gànduls (i alguns també delinqüents) estan ben protegits i per tant molta gent de bé, també s'han allunyat dels sindicats. Haurien d'haver fet neteja i sense embuts expulsar i no protegir a aquesta mena de gent. Per això, també, ara estan en decadència.
+1
-0
sindicats
Don Porco., 20/11/2011 a les 00:50
Un dels grans reptes que afronta el sindicalisme espanyol és que ha d'explicar com en una societat com l'espanyola que només compta amb un 15% d'afiliats als mateixos sindicats, pot ser el mateix estat el que subvencioni a aquests sindicats que defensen els treballadors contra els propis patrons situats tant en l'àmbit públic com privat. Podríem justificar que aquest qüestionament procedeix de les pròpies crítiques desenvolupades pels liberals que se situen en l'òrbita de la crítica furibunda no només als beneficis que generen els mateixos sindicats als treballadors sinó fins i tot a la seva pròpia existència com a tal, és a dir, la millor defensa del treballador és la seva pròpia defensa individual i sense cap tipus de delegació en ens que intervenen en el mercat laboral com són els sindicats.

Acceptant l'anteriorment descrit no acabaria d'explicar de tota manera la desafecció del treballador pels sindicats; penso que caldria exercir una autocrítica ben clara: el primer és que és els sindicats de majoritaris, com ja s'ha dit cometen l'error de justificar la seva pròpia supervivència a través del patró, això és fonamentalment una contradicció que no té més solució que trencar amb ella. Com podem defensar els treballadors del patró si és el mateix patró qui et paga? és una cosa insalvable, inassumible i fins a cert punt irresponsable, al final sembla que el sindicat tracta gairebé com un "rottary club" que com una organització de defensa d'uns interessos de classe.

Un altre element capital és la qüestió dels alliberats, al llarg de l'organització sindical europea la qüestió dels alliberats sindicat és una qüestió fortament debatuda, però al meu parer és una qüestió senzilla, si en el segle XX (anys 30) la UGT no tenia alliberats sindicals, sinó voluntaris que després de la feina treballaven en el sindicat Per què ara si? podríem afirmar que les relacions s'han complejizando i que ara el sindicat elabora molta qüestió burocr'tatica que determina que molta gent hagi de dedicar-se a aquesta tasques exclusiva, però això només portaria a afirmar que el sindicat és un apèndix més de l'estat, queacaben defensant els interessos d'aquests últims, perquè estan sent finançats per aquests mateixos, de nou el sindicat traicinonando la memòria obrera i el que antigament es coneixia com a lluita sindical.

Finalment, seria important destacar la relació dels sindicats amb els partits institucionals, penso que és important preguntar-se el perquè hi ha sindicats que estan lligats actualment, o més aviat perquè segueixen, amb partits institucionals, si a Espanya la política (ha estat) és alguna cosa vist com gairebé negatiu, el ciutadà en general i el treballador en particular veuen com el sindicat ha de donar comptes als seus partit respectius tot i que de cara als mitjans semblin que són qüestions diferents, això també ha portat els treballadors a deslligar-se de els sindicats.

A tall de resum i de proposta crec que ho sindicats haurien de fer el següent si volen tenir perspectives de futur:

1) Eliminar qualsevol relació amb l'estat, deslligar administrativament com "moralment" de la dependència amb el patró, per molts mitjans que faltin, més val caminar a les palpentes que haver de donar comptes al rei.

2) Esborrar al seu torn tots els alliberats, si es té un 15% d'afiliats però que creuen fidelment en la tasca sindical sense esperar cap premi monetari a cmabio, dóna sentit i exemple a la lluita obrera.

3) Tallar amb la incoherència de que el patró em pot convidar a suculentes menjar per convèncer-me que és el millor per al treballador. És a dir, uin codi de conducta que en cas de no ser complert s'expulsi immediatament a l'infractor.

4) Vaga si, no només quan no governi el meu partit, no es pot legitimar la lluita sindical a base de "ara no és el moment" per motvos cuyunturales polítics, això succeeix i succeeix des de fa ja un temps, no dóna cap credibilitat als sindicats.

5) El treballador per sobre de tot, a sobre de la direcció i dels seus interessos, sembla haver-se oblidat aquesta màxima també.

No sé, senyor Ferran si això té a veure amb el que vostè planteja en el seu bon article, però he intentat fer un petit anàlisi de la qüestió sindical actual que no per menys no deixa de ser interessant.

Felicitats.

SIGNAT:

Senyor Porco
+2
-0
Falta un sindicat catala
Anònim, 19/11/2011 a les 10:02
I de partits catalans, de ERC o CD, els espanyols no ens serveixen, signen sense pensar a casa nostra.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Autor
Ferran Jaén
Nascut a Barcelona al 1954. Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona. Professor Titular al Departament d’Economia i Empresa a la Universitat de Vic des de la seva fundació el 1987. Fou professor col·laborador de Política Econòmica a la Facultat de Ciències
econòmiques i empresarials de la UB, mentre treballava al Servei d’Estudis del Banc de la Petita i Mitjana Empresa. I anà a la Comissió Europea com a “stagiaire officiel”, on preparà la seva tesi doctoral sobre La política comunitaria europea para las Pequeñas y Medianas Empresas. Fou Subdirector General de la Fira de Barcelona. Ha publicat llibres i molt articles d’economia. A més de ser editor i autor de SYN@PSIS, una revista gratuïta de comentari de llibres.
Altres articles d'aquest autor


- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: