De manera absolutament involuntària,  el duc de Palma s’ha convertit en un termòmetre de salut democràtica a Espanya. La Fiscalia Anticorrupció de Palma afirma que Iñaki Urdangarín i el seu soci, Diego Torres, van muntar un entramat societari per apoderar-se de fons públics i privats, a través de l’Institut Nóos, entitat sense ànim de lucre que es va adjudicar contractes del govern balear mentre el presidia Jaume Matas, de l’ajuntament de València i d’algunes institucions més encara sense determinar. El fiscal acusa Urdangarín i Torres d’un presumpte delicte de “falsedat documental, prevaricació, frau a l’administració i malversació de diners públics”.

El termòmetre Urdangarín ha marcat una bona temperatura amb l’actuació inicial de la fiscalia de Palma. El fiscal no s’ha acovardit en constatar la importància de l’individu investigat. El cas s’ha fet públic dins la més estricta normalitat i el procediment continua. En un Estat amb menys salut democràtica tot això s’hauria tapat. I allà molta pau i ací poca glòria. La Família Reial no ha fet públic cap comunicat i, segons sembla, no hi ha constància de pressions per coartar l’acció de la justícia.

El termòmetre Urdangarín, però, marca menys bona temperatura quan s’estableixen les comparacions pertinents. Per ara el fiscal de Palma només ha cridat a declarar el soci del duc i descarta la imputació d’Iñaki Urdangarín mentre “estudia” la documentació del cas. Només per considerar dos exemples recents, caldria recordar quina va ser l’actuació de la fiscalia en el cas Palau, quan l’implicat va ser el civil Fèlix Millet, i també quines decisions va prendre en el cas Pretòria, els principats implicats del qual van ser detinguts i van patir presó preventiva. Seguint una actuació convencional, fiscal i jutge ja haurien d’haver cridat a declarar el duc de Palma amb uns indicis que semblen tan concloents.

I encara sembla funcionar pitjor, aquest termòmetre,quan es considera l’actuació de la majoria dels mitjans de comunicació, els comentaris o els editorials de la majoria dels diaris, i la mateixa actitud de l’opinió pública. Hi ha una fortíssima indignació social quan es tracta d’escarmentar uns altres gremis. Els polítics a Espanya i a Catalunya han arribat a la consideració de presumptes delinqüents. Són culpables mentre no es demostra el contrari. La ira populars empre està preparada a desplegar-se quan les proves delictives, moltes o poques, apunten a un governant. Per contra, ara ha estat molt cauta quan el sospitós forma part de la família reial. Cautela i prudència haurien de ser sempre necessàries. Però en aquest cas fins i tot es detecta una tolerància excessiva.

És a dir, i per concloure, hi ha símptomes benignes i malignes en un termòmetreque determinarà la bona salut democràtica d’una societat que massa sovint confon el populisme amb la maduresa política.