Andrés Iniesta ha parlat públicament en català. El migcampista del FC Barcelona va concedir una entrevista a RAC1 dijous a la nit, d’una mitja hora. Gairebé totes les preguntes les va contestar en català, menys alguna en què, perquè era delicada i no volia espifiar-la, va passar-se al castellà. No és la primera incursió en el català que fa el noi de Fuentealbilla. Fa unes setmanes va escriure un tuit; hi deia: “Ahir vaig anar al teatre a veure Els bojos del bisturí. Molt divertida”. Un i altre prodigis lingüístics han estat rebuts amb els Ohs! i Ahs! d’admiració corresponents.

Que Iniesta s’hagidecidit a parlar en català públicament ha de ser benvingut, i així ha estat. Començant per RAC1 i la resta de mitjans del Grup Godó que, lògicament, n’han fet tanta forrolla com han pogut. Es comprèn. Volen dir que don Andrés s’ha integrat al país i que en respecta la llengua i tota la pesca. A Iniesta li ho hem d’aplaudir i l’hem d’animar a que, ara que ja s’hi ha llançat, no ho deixi en flor d’un dia i que esdevingui un fet habitual en les seves intervencions públiques en els mitjans catalans.

Els elogis a Iniesta no són sorprenents. Als culers catalans els agrada sentir que un dels seus jugadors usa el català. I encara agrada més si ve d’un lloc llunyà i un punt exòtic. Sobretot, valoren que el primer dia els digui un “estic molt content” amb totes les lletres i amb un accent ben estrafolari. Tant se val si, a partir d’aquell moment i per més temporades que es passi a Catalunya, ja no li senten dir mai més res en català. Que parli castellà i s’apreciï com el millora és el que pertoca i s’admet.

Per a mi, el que és sorprenent de veritatés que Iniesta hagi trigat tant de temps a parlar en català, públicament. I, que s’entengui bé, si dic Iniesta vull dir Messi i qualsevol d’aquests nois que han vingut de petits a Catalunya, s’han allotjat a la Masia fàbrica del somnis i s’han escolaritzat en català i, tot i això, són incapaços de dir Bon dia! al matí i Bona nit! abans d’anar a dormir.

Ara: no ens enganyéssim. Que tota aquesta colla de nois que des de ben petits viuen, van a escola i juguen a Catalunya no parlin en català ni per mal de morir interpel·la directament el país i els catalans i no pas a ells. Ells fan el que els exigeixen: jugar a futbol tan bé com sàpiguen i puguin, i que guanyin títols per a major glòria del Barça i els barcelonistes. I, a l’hora de parlar, fan pel que veuen i senten que fan la majoria de persones que els envolten, i donen al català la importància que entenen que té en el seu entorn.