Catalunya es troba molt lluny de la seva independència energètica, doncs un 48,1% de l'energia primària que consumim és petroli, un 23,2% gas natural i un 22,4% energia nuclear; tot importat de fora. Necessitem combustibles fòssils per a tot, però especialment per moure persones i mercaderies, ja que el repartiment del consum d'energia final és: 40% transports, 31% indústria, 14% domèstic i 11% serveis. L'autoabastiment de Catalunya és inferior al 0,2%.

Aquesta dependència energètica la paguem molt cara, doncs en els darrers 5 anys la seva factura ha pujat a 41.225 Milions €, el que suposa el 38% del dèficit comercial de Catalunya amb l'estranger.

Per a Europa, on la dependència és molt inferior, el dèficit comercial acumulat del petroli de la zona euro va ser de 163,5 bilions d'€ l'abril de 2006, és a dir, 45,5 bilions superior a l'any anterior reflectint l'enorme cost que l'encariment del petroli significa per la factura energètica de la zona euro, i per tant, per a la seva competitivitat.

Totes les previsions auguren un creixement dels preus del petroli molt significatiu en els propers anys, degut a l'increment de la demanda (sobre tot als països emergents), a l'exhauriment de disponibilitats (amb costos creixents de l'extracció) i per la concentració del mercat en les mans de les companyies estatals que ja acumulen el 52% de la producció de petroli i el 72% de les reserves mundials de petroli i gas. Els recents descobriments de REPSOL a l'Argentina, de cru pesat i sulfurós, són una gota en el mar de l'or negre i un exemple de reserves amb costos d'extracció molt elevats. Els que disposen de l'aixeta del petroli són també els que acumulen les divises i els beneficis i els que administraran el nostre deute. Es calcula que els beneficis de l'OPEP el 2030 serà de 2 bilions de $ anuals el 2030, o sigui el 1,3% del PIB mundial.

L'impacte d'aquest increment serà encara més fort que a les economies del nostre entorn (incloent-hi Espanya, el nostre principal client comercial) perquè Catalunya depèn més del petroli que altres economies, i per què la major part dels nostres socis comercials són també importadors de petroli. Això vol dir que una previsible desacceleració de l'activitat econòmica per un xoc de preus de l'energia, afectarà tant a la demanda interna com a les exportacions, de forma que a la pèrdua de competitivitat associada a majors costos de producció, s'afegiria la caiguda de l'activitat econòmica que podria tenir efectes encara més negatius en la ocupació.

I quina és la recepta per prevenir aquesta situacio? Per a la Comissió Europea i els tres països que manen a Europa (Alemanya, França i El Regne Unit), la situació és insostenile i s'ha de revertir. Han posat en marxa plans ambiciosos als seus respectius països i han fet marcar el pas de la UE per aquest camí. La Comissió Europea ha llençat un conjunt d'iniciatives relacionades, de les quals el pal de paller és la Comunicació de la comissió (COM 2011/112) que porta per títol Full de ruta per una economia hipocarbónica competitiva el 2050.

Es tracta de reduir consum de petroli que és també la forma de reduir emissions per mitigar l'escalfament atmosfèric i els efectes perjudicials del canvi climàtic. Fins ara hi havia acord ferm del Consell d'Europa per millorar un 20% l'eficiència energètica, però com que veuen que no anem per bon camí (i a Catalunya menys) ens proposen l'objectiu de reduir les emissions de CO2 el 2050 fins al 80-90% de les emissions de l'any base 1990 perquè la millor forma de reduir emissions és estalviant petroli. I com pensen fer-ho?

És més barat prevenir que curar. Han estudiat que la factura de les importacions del petroli a la UE de 2009 a 2010 ha pujat en 70.000 Milions de $. Si no s'actua en conseqüència, el diferencial de preus podria ser el 2050 de 400.000 M€, el que representaria un 3% del PIB europeu actual. Han calculat que les inversions addicionals que calen per assolir aquest objectiu tan sols representen un 1,5% del PIB. Aquest full de ruta es desplega mitjançan un bon grapat de decisions de caràcter sectorial i afecten al sector energètic, als transports, a l'eficiència energètica de la ciutat i els edificis, a la indústria i a l'agricultura, conformant un nou model productiu que en diuen economia verda. Les mesures es duran a terme amb previsió de més mecanismes de control i sanció. Estan totalment decidits a marcar el pas i fer-nos anar al seu ritme.

Invertir en estalvi és molt rendible però a casa nostra no ho volen saber. La qüestió és tan important que podem afirmar rotundament que no hi haurà sortida de la crisi actual, si aquesta qüestió de l'eficiència energètica i l'economia verda no es converteix en un aspecte central de totes les polítiques econòmiques. A Catalunya, malgrat la gravetat del problema, interessen altres temes, com ho demostra el fet que pràcticament ningú en parla a la campanya. Uns i altres ens volen fer sortir de la crisi rebaixant sous i prestacions i reduint el deute a base de retallades socials. Estalviar en energia és la forma més eficient de reduir el deute públic, però no és aquest el camí que volen seguir ni els que manen ni els que sembla que manaran. Ho demostra el fet que a les partides de les ajudes del nostre govern que prepara l'Institut Català de l'Energia per fomentar l'estalvi energètic, que es redueixen un 22%, només hi han deixat els diners que ens dóna l'estat.