El 7 de novembre es van celebrar a Barcelona dos actes commemoratius. El primer, un homenatge al dirigent del PSUC Miguel Núñez. L’altre, la conjunció entre la memòria de l’Assemblea de Catalunya històrica i la futura Assemblea Nacional Catalana, que en recull l’esperit, ara amb nous objectius. L’acte de l’Assemblea havia de ser per força el 7, aniversari de la fundació, però sorprèn que els organitzadors de l’altre acte no en sabessin res. El PSUC va ser l’eix vertebral d’aquella assemblea històrica; l’eix centrifugador, també. Vol dir que a Catalunya encara hi ha mons que no es toquen.
 
Servidora va estar a l’Assemblea quan ja era una estructura declinant, però no prou declinant per no ensenyar-me que sempre hi ha qui posa el llistó màxim al consens. El PSUC era qui hi decidia què quedava fora del mandat unitari. Per exemple, el retorn del president Tarradellas. Companys, això no és un acord de la Permanent, deien, i tothom a callar. Tenien l’Assemblea domesticada a còpia de sumar delegacions comarcals. Quan era el moment de votar, arrasaven.
 
Avui el catalanisme convencional és també un acord de mínims, l’altura màxima del qual la marca el PSC. Aquest partit té un mandat que depèn de la tolerància del PSOE, més flexible en campanya que en la realitat. Vull dir que Rubalcaba defensa el català a Maó però la ministra de Zapatero volia la tercera hora de castellà als col·les de la immersió.
 
Dic això perquè el bon amic Jordi Font, del PSC, ha fet un excel·lent recordatori de Maria Aurèlia Capmany amb motiu dels vint anys de la seva mort. És un llibret deliciós. L’Aurèlia, fundadora del PSC, va ser una dona intel·ligent, combativa, forta, compromesa amb el país i amb el socialisme. Recordo que ens tractava, als independentistes, de dogmàtics i exacerbats, i a fe que ho érem, aquells anys ho portaven. Diu Jordi Font que l’enyora. D’acord, però jo em pregunto on seria, avui, l’Aurèlia; què votaria; què desqualificaria. Quin país somiaria. Quin consens acceptaria i quin no.