El 7 de novembre de 1659, Catalunya quedava escapçada, feta bocins, sota la sobirania de dos estats diferents: Espanya i França. Les conseqüències d’aquell Tractat dels Pirineus encara duren i no són, precisament, positives. Els territoris catalans del nord de les Alberes passaven de ser això, nord, a convertir-se immediatament en sud, lluny de tots els centres de poder econòmic i polític, sense cap pes ni influència. Durant moltíssims anys, han estat terra d’emigració, “d’exili” prefereixen dir-ne molts d’ells, avui establerts a París o en qualsevol de les antigues colònies franceses. Alhora, refugiats republicans espanyols, retirats francesos, pied noirs fugits cuita-corrents d’Algèria amb la independència del país i una importantíssima immigració magrebina, al costat dels que hi acudien pel bon clima, han modificat la fesomia humana en aquell part del país. Avui, la llengua hi subsisteix, sovint imperceptible a Perpinyà, més viva als pobles, però amb grans escriptors de qualitat, des de Pere Verdaguer o Renada-Laura Portet fins a Daniel Bezonoff o Joan Lluís Lluís. És admirable la tasca que duen a terme les associacions escolars “Arrels” i “La Bressola”. Recordo amb afecte la inauguració del primer institut de secundària íntegrament en català al Soler, amb tot de canalla bellugant-se per unes instal·lacions que havíem fet possibles des del Govern on jo era. Va ser un dia històric: “Infants de la pàtria, el jorn de glòria és arribat”, vaig dir-los amb una emoció compartida pels assistents. Aquella subvenció encara ara me la branden per la cara els sectors més espanyolistes de la nostra societat, que callen, però, davant del fet que l’estat espanyol tingui en propietat centres educatius, per a totes les edats, arreu del món. Però, clar, això és normal, perquè qui ho fa és un estat i nosaltres no podem actuar com si en fóssim si no estem disposats a assumir tot el xàfec de crítiques que ens cauen a sobre. Feliçment, som molts els que no volem una Catalunya escapçada, sense nord.
 
El 7 de novembre de 1931, set mesos després del naixement d’ERC, es fundava Unió Democràtica de Catalunya. Es tractava d’un partit democristià, amb gran preocupació per les polítiques socials i amb una actitud nacional inqüestionable. Constituït per persones procedents del carlisme, com Roca i Caball (pare de Miquel Roca i Junyent), d’Acció Catalana, com Carrasco i Formiguera, i independents, va aplegar un grup important de personalitats, amb el clergat més progressista i catalanista. Molt influït per Dom Sturzo, clergue sicilià “pare” de la democràcia cristiana italiana, tenia en el diari “El Matí” el seu òrgan d’expressió. El seu únic diputat, Pau Romeva (avi del cantant Pau Riba i Romeva), va mantenir-se fidel a la Generalitat republicana, davant la sublevació militar del juliol del 36. El seu màxim dirigent, l’independentista de pedra picada Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pels franquistes. A la postguerra, el partit passà a la clandestinitat i actuà sempre entre els rengles del catalanisme democràtic antifranquista, de manera que estava present a l’Assemblea de Catalunya. La UDC d’avui forma part de la coalició CiU.
 
El 7 de novembre de 1971 es fundava l’Assemblea de Catalunya, a la parròquia de Sant Agustí a Barcelona. Era l’expressió unitària nacional de Catalunya, on tenia presència tot l’entramat democràtic del país, polític, sindical, cultural, associatiu... Mentre a Espanya l’oposició estava dividida entre la Junta Democrática i la Plataforma Democràtica, segons si la tutelava el PCE o bé el PSOE, aquí vam ser capaços de mantenir una sola organització, plural, sòlida i respectada, cosa que ens donava la màxima força. L’Assemblea tenia unes relacions privilegiades amb moviments similars del País Valencià i les Illes, tots els quals van fer una trobada conjunta al monestir mallorquí de Cura, que els partidaris dels Països Catalans vam acollir amb entusiasme. El 28 d’octubre de 1973, hi va haver la famosa caiguda dels 113 membres de la Comissió Permanent, cosa que va comportar detenció, comissaria i presó. Amb 21 anys vaig passar per tot això, en una experiència que fa que, de llavors ençà, no tingui cap dubte a reconèixer que l’Assemblea va ser una escola pràctica de política i de democràcia. Sento, per tota la gent que hi va estar implicada, un afecte i una complicitat, per sobre de les sigles de llavors i de les d’ara. I crec que el sentiment és mutu i recíproc. Tots els punts de l’Assemblea van aconseguir-se, llevat d’un: l’exercici del dret a l’autodeterminació. Un dret així, lògicament, només pot dur-se a la pràctica si té un suport transversal, unitari, majoritari, de tots els colors democràtics. Per això saludo, amb esperança, iniciatives com la de l’Assemblea Nacional Catalana que camina en aquesta direcció.