Ja som de campanya electoral de nou. Una campanya que arriba, com va passar a les eleccions catalanes, massa tard. Massa tard perquè ja fa prop de sis mesos que a Espanya hi ha un president i un govern desconcertats i superats pels esdeveniments, i una oposició que va adoptar com a tàctica electoral el silenci propositiu. Mentrestant, l'Estat espanyol ha esdevingut una barca a la deriva enmig d'un temporal, com en el seu moment ho va ser la Catalunya de Montilla.

Quan la mar és plana qualsevol capità pot dur una nau, però quan la mar està picada, la perícia, l'experiència i els coneixements de qui porta la nau esdevenen la garantia d'arribar a bon port. Ara que tornem a estar en campanya seria bo recordar-ho. I no només escoltar i veure els discursos buits d'aquells que quan arriben les eleccions tornen a parlar català i a exercir de catalans; a dir aquí, el contrari del que defensen allà. A negar els fruits de la seva gestió, per nefastos resultats que ens hagin portat.

La crisi ens ha debilitat econòmicament, socialment i moralment, però ens hauria de desvetllar. Hauria de servir per recuperar els valors (de l'esforç, del treball, de la paraula donada); hauria de servir per saber veure que per ser un bon capità cal quelcom més que somriures buits de pasta de dents cada quatre anys. La crisi ens hauria de servir per ser més auto-exigents, i alhora exigents amb els ens que quan veien bufar el vent i els núvols negres de la tempesta no van dur la nau a bon port, ni van avisar la tripulació. Que sigui una campanya "marcada per la crisi", com no es cansen de dir els mitjans, no té perquè ser dolent si això vol dir que hem après algunes d'aquestes lliçons.