El passat 27 d'octubre, a les portes del pont de Tots Sants, la majoria de mitjans de comunicació es feien ressò de la nota de premsa que la Conselleria de Cultura els hi havia fet arribar. Es tractava de que tots plegats ens felicitéssim d'un excel·lent acord, segons deia el comunicat. Efectivament, en aquella telegràfica, però eufòrica, nota de premsa, es feia esment d'un esdeveniment que semblava que era per llançar coets, ja que l'endemà divendres, 28 d'octubre, 27 sales de cinema de Catalunya estrenarien la pel·lícula Tintin i el secret de l'Unicorn en català. Caram, doncs ja era hora, hom pensà en una primera llegida, que una productora cinematogràfica nord-americana comencés a tenir el mínim respecte per la llengua del país on pretén vendre el seu producte.

Continuant llegint aquella notícia, l'actual Conseller de Cultura ens feia saber que 13 de les 27 còpies en català es projectarien en format "normal" (35 mm.) i les altres 14, en format 3D. Quina il·lusió, quina excitació –fins i tot-, quina gran fita aconseguida, continuo pensant d'entrada. Passada la primera foguerada, però, em ve al cap que la Llei del Cinema, aprovada pel nostre Parlament, deia (article 18) que el 50 % dels cinemes de Catalunya havien de projectar pel·lícules en català i jo, que de números en sé poc, dedueixo que si en català es projecta en 27 sales, a tot Catalunya solament deuen haver-hi 54 pantalles de projecció cinematogràfica. Però es veu que no. Es veu que n'hi ha moltes més, que Catalunya és el lloc de tot l'Estat en que n'hi ha més. Exactament 760 sales segons les estadístiques oficials del Departament de Cultura. És a dir, projectaran la pel·lícula del Tintín, en català, en 27 de les 760 pantalles de cinema que hi ha a Catalunya, un galdós 3'5 % del total. I llavors em pregunto: i de que serveixen doncs les lleis que aproven els parlamentaris?. A que es deu aquesta nota de premsa, aquesta publicitat i aquesta xerinola?. Segurament deu ser perquè el senyor Conseller diu que “l'any vinent hi hauran 1'5 milions d'espectadors que podran veure pel·lícules en català”. Doncs Déu l'escolti, perquè amb aquest 3'5 % de sales projectant pel·lícules en català ja em dirà com li surten els números.

Com que m'agrada guardar papers vells i repassar hemeroteques (costum que els periodistes d'avui semblen haver arraconat), trobo unes declaracions del Sr. Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya i del Sr. Luis Hernández, president de la Federación de Distribuidores Cinematográficos datades l'11 de desembre de 2009, ara farà dos anys. Es veu que ells, els empresaris del cinema i els distribuïdors, estaven aquell 2009, molt en desacord amb la Llei del Cinema i proposaven negociar a la baixa amb el Departament de Cultura el nombre de sales de cinema que, per Llei, havien de projectar pel·lícules en català i deien "Proposem 53 pantalles a 53 cinemes repartides a tot el territori català". Doncs jo, ruc de mena, no ho acabo d'entendre. La Llei diu el 50 % de pantalles (serien 380 sales); els empresaris proposen 53 sales (seria gairebé un 7%)... i ens felicitem d'haver signat un acord amb aquests mateixos dos singulars personatges per projectar en 27 pantalles (el 3'5 %), la meitat del que els mateixos empresaris proposaven.

Malgrat totes aquestes desavinences numèriques, jo continuo en el mateix núvol de gatzara inicial que la noticia i les paraules del senyor Conseller m'han transmès i, amb la família, ens decidim a fer de profetes actius de la causa del cinema en català. Agafo la cartellera de Manresa i, com qui cerca si li ha tocat la loteria, veig que si, que la capital del Bages ha estat una de les escollides. Demanar que li hagi tocat la grossa de Nadal i es projecti en 3D ja seria demanar massa. I efectivament, com era d'esperar, no ens ha tocat la grossa però si la pedregada. No es projecta en 3D però si en versió "normal" al cinema Atlàntida. Anar-hi, com sempre, també serà una verídica aventura tintinaire. I no ens queixem, que mentre tinguem salut,...

I l'endemà divendres, ja estem preparats. Es el dia de la gran estrena, els mitjans en van plens, i anirem a Manresa a veure una pel·lícula en català. Miro el fulletó de tota la programació del cinema que hi ha aquell pont de Tots Sants i vaig de pet a veure els horaris de projecció de la pel·lícula que a mi m'interessa. Veig que als Cinemes Bages, de la mateixa propietat que el cinema Atlàntida, la fan en castellà en 4 passis diaris, un passi de sessió golfa, una al matí i 7 passis diaris més en 3D. És a dir, tinc fins a 11 sessions diàries en castellà (13 el diumenge) per escollir. En català solament puc escollir entre tres sessions diàries. Ves quina cosa. Els que no vivim a Manresa hem d'agafar el vehicle privat per anar al cinema (i tants altres serveis). Si anem als Cinemes Bages no hi ha problemes d'aparcament, fins i tot és gratuït. Si vull anar al cinema Atlàntida he d'entrar al centre de Manresa i tenir la sort de poder trobar aparcament, inexcusablement de pagament. Com que penso que a una estrena de cinema tant interessant hi haurà molta gent, sortim amb temps suficient per aparcar i arribar-nos al cinema del centre de Manresa sense tenir de fer cues.

Ja hem aconseguit aparcar el cotxe. Per entrar al cinema, gairebé entro dins d'un supermercat i, abans de topar de nassos amb la secció de colònies, perfums i compreses he de tombar, mig d'amagat, cap a la dreta del supermercat per trobar l'entrada. No hi ha cap cua, vaja no hi ha ningú fent cua. Penso que potser m'hauré equivocat d'horari, però no. En aquell moment surten els de la primera sessió: 16 persones (literalment contades). Sembla com si entrés d'amagat a un tuguri o cau de perdició de la castedat. Però no, estic entrant a una sala de projecció d'una estrena cinematogràfica en català. Compro crispetes i una beguda. El preu és igual de car que als cinemes Bages, però el gust et fa pensar que potser les crispetes siguin de l'ultima estrena en català que es va fer en aquell cinema. Segur que són manies meves. Per intuïció pujo a la sala del primer pis i, efectivament, és allà on projecten la segona sessió en català. Contant-nos nosaltres som 27 (xifra que confirmo i ratifico a la sortida de la projecció). Entre els de la sessió de quarts de set i la de quarts de nou, el dia de l'estrena ja hi hem anat 43 persones. I el senyor Conseller diu que l'any vinent arribarem al milió i mig. Si ell ho diu, no en tinc cap dubte.

M'assento on em sembla perquè les entrades no són numerades (tampoc tindria sentit amb tant de lloc lliure), tampoc hi ha ningú que passi l'escombra de les restes de crispetes i begudes dels 16 espectadors de la sessió anterior i ja hi ha alguns seients plens de brossa que queden descartats, M'aguanto la beguda i les crispetes entre les cames perquè en aquests vells seients no hi ha lloc per a posar la beguda com si que hi ha als cinemes Bages, ni tampoc hi ha una pantalla gran, ni uns seients mínimament confortables, ni acaben d'apagar els llums laterals (no sé el perquè)...

La pel·lícula està molt bé i ens ha agradat. Sortim ràpidament d'un cinema buit, fred, deixat, fantasmagòric, com si haguéssim fet un acte contranatural, com si encara estigués veient l'estrena de "El coloso en llamas", fa 37 anys. Tornem a passar pel darrera de les caixes del supermercat i ja tornem a ser al carrer. Amb l'entrada del cinema no hi ha cap descompte per anar a fer un entrepà o prendre alguna cosa allà mateix, com si passa sovint als cinemes Bages, bàsicament perquè no hi ha rés. Ha estat una tarda de cinema familiar engrescadora. Gràcies al magnífic acord aconseguit, i gràcies als hereus de l'històric monopoli del cinema manresà podrem seguir amagant el cinema en català al rebost d'un supermercat i continuar promocionant el cinema en castellà, a cor que vols, als cinemes Bages. Però no cal fer especulacions de malfiat: aquests acords i aquestes actituds dels empresaris de cinema garanteixen el futur del cinema en català. No en tingueu cap dubte. Així ens ho han dit. Que era fabulós i extraordinari, i la premsa oficialista del país, amb els seus tertulians professionals al davant, com si fossin els macers d'aquesta fantàstica Festa Major, han dit i sentenciat que això que s'havia aconseguit era la bomba. Doncs si ells ho diuen i s'ho creuen no ens preocupem que segur que deu ser veritat.