Sempre que algú pateix una desgràcia es desperten dos tipus de sentiments: els de compassió (que són els lloables) i els d’indiferència o acarnissament (que són els criticables). Ara bé, en aquest món que ens ha tocat viure, hi ha qui sempre busca tres peus al gat a tot. Sobretot si es tracta de polititzar el tema i fer sortir com a dolents els malvats mercats, o el capitalisme. Vull dir que, per tal de carregar-se l’economia de mercat, sempre hi ha qui vol fer passar per desgràcies allò que, simplement, són les conseqüències d’actes il·legítims. Aquest és el cas grec.

Fins fa poc, aquests elements romanien en estat, diguem-ne, latent. No deien res. Les barbaritats que havien comès els grecs eren de tal magnitud que deixen poc marge per a la compassió. Però vet aquí que allò que és un acte d’irresponsabilitat més, l’organització d’un referèndum inesperat, ja és prou material com per començar a justificar el desastre grec i començar una campanya de compassió que no té altre objectiu que tornar a la cançoneta de la maldat dels mercats.

Cal posar l’afer del referèndum grec dins de context. Personalment, no estic en contra dels referèndums. Penso que són una eina de democràcia molt útil (contràriament al que es pensava en els règims polítics als qual donaven suport la majoria d’aquests que ara defensen la consulta grega). Però un referèndum necessita dues coses: una societat informada amb criteri independent i una pregunta clara, sense segones intencions. A Grècia no es donen cap de les dues condicions.  

Però, sobretot, el que ha estat nefast és el fet d’haver avortat un dèbil acord sobre com solucionar els problemes de recessió que pateix el món. Un dèbil acord al que es va arribar a Niça fa dotze dies entre els bancs i la cancellera Merkel i el president Sarkozy. La xarlotada del senyor Papandreu la pagarem tots molt cara els propers dies o setmanes (fins que els governants europeus dissenyin l’enèsim pla de rescat).

Ara es vol vendre l’acció del senyor Papandreu com una acció lloable. Pobres grecs! Els estan exprimint, diuen. Mirin, els grecs han gastat més del que ingressaven, han mentit, han tornat a mentir, han viscut de la bicoca europea, i ara ens hem de posar sentimentals perquè no se’ls convoca a referèndum després que s’ha aconseguit que deixin de pagar el 50% del deute que ells, lliurement, amb aire de festa, van adquirir?

Els bancs no em mereixen gaire respecte, per no dir gens. No em fan pena, ben al contrari. Si han apostat malament, que acoquinin. Però la societat grega i els seus polítics (que ells han elegit) tampoc em mereix gaire compassió. Seria bo demanar una mica de responsabilitat a la societat grega i als seus dirigents. I si finalment el projecte europeu es veu malmès per culpa de la crisi grega, les conseqüències de la seva irresponsabilitat serà recordada durant segles. I no amb simpatia, precisament.