Aparentment dolgut, el candidat del PSOE proclama ahir en una entrevista: “Segur que hem comès errors, però equiparar l’actitud dels socialistes amb la del Partit Popular, tal com diuen alguns, és profundament injust”.

Alfredo Pérez Rubalcaba es referia exclusivament a Catalunya, a l’actitud dels dos grans partits de l’Estat pel que fa a les reivindicacions catalanes. Per contrastar l’afirmació, Rubalcaba argumentava: “El govern del PSOE ha treballat per Catalunya des del 2004: hem aprovat l’Estatut, el finançament més avantatjós de la història, hem donat l’impuls definitiu al corredor mediterrani i hem donat suport a la presència del català a la Unió Europea”. No cal dir que totes aquestes reivindicacions es poden ajustar molt. Tant, que poden ser rebatibles. És cert que va ser el govern del PSOE qui va tolerar la reforma de l’Estatut. Com també ho és que va ser després el mateix govern qui el va rebaixar al Parlament espanyol i qui va contribuir a mutilar-lo encara més amb l’actuació de l’advocat de l’Estat en les seves al·legacions davant el Tribunal Constitucional. No és cert que el PSOE hagi donat un “impuls definitiu” al corredor mediterrani. En primer lloc perquè el corredor ferroviari de persones encara és una reclamació de catalans i valencians llargament ajornada. I en segon perquè el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha mantingut davant la proposta del corredor de mercaderies una actitud confusa, ambigua, favorable a totes les parts en disputa. Finalment, quant al suport al català davant les instàncies de la UE, deu ser la que ha permès que no passi de ser una llengua de tercera, una anomalia, una molèstia tot just tolerada.

Finalment, el candidat Rubalcaba despatxava contundent la pretensió d’aconseguir un pacte fiscal just: “Nosaltres estem a favor del pacte fiscal, en concret del pacte fiscal que vam acordar el 2009 i que ha suposat el primer any de liquidació és de 2.420 milions d’euros per a Catalunya”· Un optimisme molt distant del realisme del conseller Mas-Colell, segons el qual el dèficit fiscal del 2009 continuava sent del 8’4 per cent del PIB català. És a dir, de 16.434 milions d’euros.

És cert que va ser el PP qui va perpetrar el recurs contra l’Estatut davant el Constitucional. Com també ho és que el seu model delirant i radial de comunicacions ferroviàries és més o menys el del PSOE. I que l’actitud dels populars pel que fa al català davant la UE queda molt ben representada amb la ira i la ràbia del senyor Alejo Vidal-Quadras. Ara, també el Partit Popular pot adduir que van ser ells els qui van acceptar el desplegament dels Mossos d’Esquadra o els qui van donar el segon pas sòlid per a la millora del pacte fiscal que pateix Catalunya.

És a dir, i per concloure, és probablement injust equiparar l’actitud del PSOE i la del PP respecte a Catalunya. No són equiparables, però tampoc són radicalment diferents a l’hora de la veritat. És allò del foc i les brases. I la carn sempre la posen els mateixos. Perquè quedi al punt o més feta. Aquesta és exactament la diferència.