La F., la vaig conèixer quan tenia 23 anys (jo devia tenir-ne 24); havíem començat a sortir junts i feia ben poc que a ella –que en aquella època gaudia d'una salut de ferro- els metges li havien dit que tenia esclerosi múltiple, un repte futur que ella conjurava a base d'un optimisme a prova de bomba. 21 anys després, quan ja feia anys que havíem deixat de sortir junts, ens vam trobar i ella ja estava a la cadira de rodes, tan optimista com sempre (pintora com era, com que ja no podia manejar bé els pinzells, havia optat per dibuixar a l'ordinador).

La D., la vaig conèixer fa 18 anys i no sortíem pas junts, només hauria faltat ja que era i és una de les millors amigues de la meva companya; nadiua de Rotterdam, la D. no va rebre el diagnòstic fins que tenia trenta i tants, i ara, amb 50 anys fets, viu tan bé com pot, amb la vista ja molt afectada, els pensaments un pèl confusos i la mobilitat força més limitada (encara pot caminar, per bé que amb bastó).

La N. –que fa 22 anys era una estudiant meva quan jo donava classes d'anglès a una fàbrica de Badalona- me la vaig tornar a trobar, en una cadira de rodes, en fa cosa de deu, per casualitat, al mercat barceloní de Fort Pienc. Feia una dècada que li havien donat la notícia. Amb alguns afectats més, havia acabat de fundar el Grup d'Afectats d'Esclerosi Mundial, el GAEM, la raó d'ésser del qual, em va explicar, era i és finançar programes d'investigació dedicats a la curació d'aquesta malaltia degenerativa. Per això, ara estan apadrinant, amb èxit, quatre línies de recerca científica. Com que tot plegat costa força diners, han organitzat el concert benèfic Esclerock 2011, en què Gossos correran i els Catarres s'enamoraran de Jennifer, el divendres dia 11 d'aquest mes, juntament amb Patxi Leiva, Boxets, i Mon Sogas, a l'Auditori de Barcelona, pel preu d'un bitllet blau, a les 9 del vespre. Tothom que té EM ara, fa uns anys portava una vida normal. El mínim que es pot fer és ajudar-los a tornar-hi.