Les primeres informacions de la crisi que s’aproximava són de febrer del 2006. Els economistes i els comunicadors que ho explicaven foren tractats, en el millor dels cassos, com a “il·luminats”. Feia ja un temps que d’altres “llunàtics” parlaven de la crisi energètica i del pic del petroli. Oficialment tot anava d’allò més bé i la societat en general no volia sentir parlar d’estrènyer-se el cinturó. Imagineu-vos què passava quan algunes organitzacions, persones, o economistes ecològics, deien que calia decréixer, que el model de societat no era sostenible i que era imprescindible un canvi de paradigma, una nova definició del progrés que no la vinculés al creixement indefinit.

Cinc anys més tard han arribat les retallades. I què són les retallades sinó  decreixement forçat? Això ens porta a una reflexió clau: només hi ha una manera de decréixer? El decreixement també està sotmès al pensament únic? No, de cap manera! La univocitat, el pensament únic pretès pels mercats en tot allò relacionat amb l’economia, no és res més que robar a la ciutadania el dret a participar del debat públic i de les decisions transcendentals pel seu present i futur.

Hi havia, per simplificar, dues maneres de créixer: redistribuint la riquesa o augmentant les distàncies entre rics i pobres. Fins als anys 80 i des de la segona guerra mundial, al primer món, es va optar per la redistribució. Des d’aleshores s’ha fet el contrari. Ara som 7.000 milions i cada dia que passa les diferències entre rics i pobres són més grans, arreu. Aprofitant-se d’aquest corrent de no pensament, d’imposició d’una falsa veritat absoluta, s’està decreixent a costa dels pobres mentre els rics poden i podran accedir, pagant, als serveis bàsics que s’està negant a la majoria. Tot és una gran enganyifa on s’amaga que es  podria decréixer de forma solidària, redistributiva, sacrificant-se més aquells que més tenen, tot conservant els drets dels més necessitats.

A tot això però, hi ha una maleïda pregunta que quasi ningú planteja. Després de la crisi recuperarem el benestar adquirit abans de patir-la? La resposta és no. A la crisi econòmica, financera, de deute, seguirà una crisi de límits de creixement. La Terra és finita i els seus recursos també. Fins ara hem explotat els recursos planetaris sense preveure que un dia s’acabaran o que per obtenir-los s’haurà d’emprar més energia que no pas ens proporcionaran. Mai ens ha preocupat com els reposarem i què ens costarà. El preu del petroli, el gas, el liti, l’urani, l’hem calculat sense tenir mai en compte amb què els substituirem.

Tenim un deute planetari que haurem de pagar i significarà decréixer. No s’hauria de dir que progressar creixent indefinidament, és insostenible perquè el planeta és limitat? No s’hauria de definir de nou què vol dir prosperar? No s’hauria d’explicar que estem davant d’un canvi de paradigma? I tot això sense parlar de l’escalfament global que està causant una crisi climàtica.

Vistes així les coses, algú dubta que els grecs tenen tot el dret a decidir en referèndum si es volen endeutar per sempre com els exigeix la UE? Només ho haurien de reclamar els grecs?