Els inicis de novembre vénen marcats per les festes de Tots Sants i dels Fidels Difunts, que ens posen en la tessitura de l’horitzó de la mort i del més enllà. Fins i tot, la invasora festa de Halloween, que trobo prou divertida, no és sinó una derivació de la festa cristiana de Tots el sants i de la diada dels difunts, dia en què escric aquestes línies.

Els difunts són els més pobres de la família i demanen la nostra atenció. Sí que hi ha un pensament que em visita i és la cada vegada més sorprenent costum de llençar els difunts. Una manera de fer que, de ben segur, no prové de la nostra cultura, ni de la nostra mentalitat. Potser ens fa pensar més en les religions asiàtiques, com l’hinduisme o el budisme, fins i tot, en les tradicions clàssiques com a l’antiga Grècia o a Roma, on el cos era considerat la presó de l’ànima i, per tant, d’aquest calia desfer-se’n el més aviat possible.

Al contrari. Podríem dir que el que fem amb el cos dels nostres difunts, expressa la manera com els estimem, com els hem estimat i com els estimarem. La persona que pretén desaparèixer, fondre’s, sortir del mig, per no molestar, per no donar més feina, és aquella que té una autoestima baixa, d’entrada, que segurament també durant la seva vida o al final de la seva vida, s’ha trobat essent un destorb per a una família que l’havia aparcat a la residència, que se n’havia desfet ja en vida i que només esperava que es morís.

Aquesta no és la mentalitat que ens fa més humans, sinó la que ens convida a veure en l’altre un germà, un fill de Déu, que reclama la nostra atenció, el nostre amor, el nostre temps, la nostra oració. Per això, fins i tot arribat el moment de la mort, enterrem els difunts. No els llencem a l’aire, al mar, o dalt d’una muntanya. Aquests comportaments expressen la dissolució de la persona. Al contrari, l’antropologia fonamental ens parla que és un primer pas en la humanització de l’home el d’enterrar els morts, el de tenir-ne un record, una memòria, com a base de la família i de la civilització.

El normal és, doncs, no aparcar els avis a la residència o els malalts a l’hospital, per mirar de desfer-nos-en sota múltiples excuses, sinó cuidar-los envoltats dels seus, ubicats en el seu ecosistema humà, estimats pels que ells mateixos han estimat i que, moltes vegades, els han dedicat el millor de la seva pròpia vida. Un deure, aquest, que tenim amb els pares i els avis, principalment.

Déu ens fa tenir un alt concepte de nosaltres mateixos, fins i tot morts. La fe cristiana ens aporta, a més, que el cos no és quelcom del que ens desfem arribat el moment, sinó el lloc de la salvació. En llatí, caro cardo salutis, que expressa que justament és en el tractament que donem a la carn humana el reflex de l’atenció que donem a l’ànima i a l’esperit, cridats a viure plenament en l’Esperit de Déu.

En el moment de la mort, segons el catecisme de l’Església catòlica, hi ha una separació de l’ànima i del cos, que es tornaran a reunir en el darrer dia de la resurrecció, per viure plenament de la glòria i de la presència de Déu, que mentre som en aquest món, només tastem sagramentalment. Mentrestant, l’ànima es purifica en el purgatori, avantsala del cel, de la glòria eterna. Les ànimes dels justos, que es troben al purgatori, acabaran entrant al cel després de la seva purificació.

Halloween. El vespre de Tots sants, mentre tothom preparava la castanyada, vaig anar a fer una mica d’esport pels carrers de Sant Hipòlit, com de costum, quan el dia ja s’escurça i no hi ha tantes possibilitats de córrer per les muntanyes, com quan ho fem per l’estiu. Aquí i allà trobaves les famílies al jardí de casa coent les castanyes, a l’entorn del foc, els petits de casa feien festa, en un vespre tot especial.

Es veien, fins i tot, alguns grupets, pocs, de nens disfressats pel carrer, de monstre o de fantasma, que volien emular la tradició nordamericana del truc o tracte! A un d’ells, com que els vaig saltar a sobre en el camí de la meva cursa, vaig ser jo el que els vaig fer saltar l’ensurt. Tots vàrem riure una estona.

La mateixa paraula Halloween, “All hallow's eve”, significa “vespre de tots els sants”. Per tant, encara que sigui una tradició d’origen estranger, no per això és contrària al que se celebra aquests dies. Lluny de nosaltres qualsevol xenofòbia cultural!

Preguem pels difunts. Quan anem al cementiri, ho fem per pregar pels difunts. Que no falti dels nostres llavis un parenostre i un avemaria. Déu ens el recompensa, especialment aquests dies, amb les indulgències pertinents.

Aquesta tarda, com a moltes parròquies, serem als cementiris de Vinyoles i també al de Sant Hipòlit per a pregar pels difunts. Els fidels cristians s’han organitzat per a resar el rosari a les 4h de la tarda. En acabat direm les absoltes i encomanarem en especial els estimats difunts de casa nostra, si convé, amb una benedicció expressa davant del seu sepulcre.

El cos està cridat a la resurrecció, no a ser llençat a qualsevol lloc. El cementiri és una tradició ben cristiana, arrelada en la nostra mentalitat monoteista. Déu ha creat l’home i la dona a la seva imatge i semblança, li ha format el cos de la terra, i li ha insuflat l’esperit diví, perquè el seu destí ja no sigui la terra, sinó el cel.

En aquest sentit, els nostres difunts gaudeixen de l’eternitat en la comunió dels sants. Mentre l’Església prega aquí a la terra, ells preguen per nosaltres des del cel, en l’etapa de la purificació, abans d’entrar definitivament a la glòria en la plena comunió amb Déu.

Seguim en la comunió dels sants mentre Déu així ho decideixi. Ell és qui ens ha donat la vida. És ell qui decideix el moment de tornar a casa seva, després del nostre trànsit per aquest món. Als que estem vius en aquesta terra, ens toca mostrar amb la nostra fe, el nostre comportament, amb la nostra vida, que ens volem merèixer la salvació que Crist ens ha guanyat per la seva passió, mort i resurrecció. Misteri que vivim i reproduïm durant tota la nostra existència.

El cementiri, aquesta paraula grega que significa “dormitori”, és el jardí on reposen els cossos de les persones estimades que esperen la resurrecció definitiva, com nosaltres. Cuidar el cos de la persona, viva o morta, sana o malalta, expressa el nostre amor per ella, i ens fa més humans, segur.

Preguem pels difunts, si pot ser davant del seu cos sepultat, sagrament i expressió de la seva persona, i demanem que també ells preguin per nosaltres des del cel, on un dia també esperem nosaltres arribar.

En definitiva: llençar el cos del difunt, encara que s’hagi incinerat, expressa que llencem la persona, que ens en volem desfer i fer-la desaparèixer, no tan sols corporalment, sinó, i sobretot, de la nostra ment, de la nostra atenció, de la nostra memòria. Ens n’hem desfet definitivament.

Guardar el cos del difunt significa que estimem aquella persona i que en guardem record, que no s’ha mort del tot, que no s’ha difuminat, sinó que li continuem pregant, en la seva presència real entre nosaltres, mentre esperem la resurrecció definitiva. Que no sabem com serà, però de ser, serà; com també ho va ser la resurrecció de Jesús, en qui tenim posada la nostra esperança.