Que Alfred Bosch va ser un dels intel·lectuals de referència i un dels homes de confiança de Josep-Lluís Carod-Rovira en l’era tripartida? Sí. Que va treballar per al tripartit de José Montilla? També. Que el seu cap de campanya, Lluís Salvadó, va ser tres quarts del mateix, i més i tot? Sens dubte. Tot i que “sí”, “també” i “sens dubte” a banda, la resposta podria ser, sobretot, “i què?”. Ara des de la xarxa hi ha webs anònimes que els ho retreuen. I s’equivoquen.

Alfred Bosch no és un bolet. No va néixer ahir, de fet com la majoria de polítics. Té un passat, com tots. Però allò que no es pot demanar a polítics que fan un cop de cap, és que no s’hi posin perquè després d’una aposta equivocada ja res d’ells no ens val. Ja veurem si la nova etapa a ERC que Bosch i Oriol Junqueras defensen és només un posat, formal o conjuntural. Però això demana de temps, i no de desqualificació des del minut ú.

Hi ha partidaris del com pitjor millor que no volen ni sentir a parlar de la possibilitat de recomposició de l’entesa entre les forces nacionalistes, i d’aquí que fomentin la cultura del malestar permanent. Del greuge constant, de present, de passat i fins i tot de futur. Això, a l’estil del concepte de campanya permanent, és sinònim de frustració crònica, permanent, in aeternum.

Enfront d’això, cal anar fent. Bosch, tu fes. A Esquerra, com a CiU, i per descomptat com a Rcat i SI, encara queda molt de camí a fer de cara a recompondre espais sincers i útils per al diàleg fluït i constructiu. Per exemple, encara queda superar que des de CiU es titlli d’immadura una ERC que per sistema hagi d’identificar la federació nacionalista amb un lobby que fa negocis. Són etapes a cremar. Són passat. I distreuen de la feina que cal anar fent per superar-lo.