Per desgràcia, la immediatesa determina la nostra manera de viure la cultura i condiciona tant el consum que en fem com els estímuls que ens provoca. Per desgràcia, l'exposició a una sobreinformació desmesurada devalua l'esforç, la pròpia tria o la reflexió pausada. Per desgràcia, l'absència total d'elements de judici crítics, bé per desconeixença o bé per passivitat, ha esdevingut l'actitud més generalitzada a l'hora de reflexionar sobre les coses. Amb tot això, els temps actuals no semblen gaire encoratjadors, però no podem caure en el desànim. Per sort, encara conservem el poder d'escollir, de remenar, de sorprendre'ns: l'interessant no és el producte, sinó l'ús que en fem. Convé tenir ulls curiosos per tal de no deixar escapar les realitats que viuen als marges, però també calen dits que ens ho assenyalin.

Enmig d'aquesta realitat que intenta imposar-se, el Cicle de Cants i Autors continua endavant de manera irreductible i va celebrar la fi de la quarta edició amb La Cançó necessària, un espectacle que va aplegar aquest dissabte gairebé 200 persones a la Casa de Cultura Sant Francesc. L'escenari reunia sis joves veus, uns autors compromesos amb el país i amb una manera d'entendre el futur i els problemes de la gent. La iniciativa, única i singular, va demostrar l'encert d'aplegar aquestes diferents propostes i també va contribuir, amb humilitat, a la salut d'una escena musical rica i polièdrica. L'aplaudiment del final, eixordador, va ser per als sis autors, però també va ser un reconeixement a la valentia del Casal Popular l'Esquerda i a un Granollers que, de nou des de la iniciativa civil, programa amb encert, crea cultura amb criteri i fa una oferta que l'administració pública no sap ni vol fer. Ara més que mai, un cicle que faci visible la cançó d'autor és absolutament necessari.

M'agrada Granollers quan exerceix de capital d'aquest Vallès i també quan aposta pel lideratge cultural del seu país, "un país que mai no hem fet". Raimon ja ho digué, "cante les esperances i plore la poca fe". Tinguem fe, esperonem l'esperança. La cançó és necessària, però encara ho és més que sobrevisqui, que hi hagi espais on mostrar-la i que tingui un públic que vulgui estimar-la.