Freud va deixar escrites unes paraules molt lúcides sobre l’humor. La broma revela el pensament, va dir més o menys. És una manera, a vegades delicada, a vegades no, de dir el que pensem. Don Gregorio Peces pensa això dels catalans des de sempre. Des que va estar redactant la Constitució. A mi, m’emocionen dos detalls de la seva deposició oral. Primer, la valentia d’explicitar que “nos quedamos con los catalanes”. És aquest sentit de possessió. “Nos quedamos con”, vam aprisionar, vam engrapar, o sigui: vam conquerir. El comte-duc d’Olivares va ser el primer manaire espanyol –Espanya era aleshores una unió de regnes- que va plantejar la solució final per als catalans, és a dir, convertir-los a la manera espanyola. L’altra cosa que m’agrada del pensament de Peces-Barba és allò de les bombes. És ja un clàssic: cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, deia un capitost de l’Espanya de sempre, quan les bombes venien de Montjuïc.

Coincideix aquest debat tan interessant amb la proclamació del dèficit fiscal per part del conseller Mas-Colell, en seu parlamentària. Va dir 16.500 milions d’eurets. La meitat justa del pressupost de la Generalitat, que significa que sense dèficit tindríem pressupost i mig per cobrir el que ara retallem, i un pic extra per fer tot el que ara no podem fer, incloses les infraestructures que Espanya ens deixa pendents. Sigui Rodalies, sigui la N-II, sigui el trenet del port. Qui s’ho estalvia en una legislatura ho pot explicar en la campanya següent, oi senyora Chacón?

Aquest “nos quedamos con”, mentre els portuguesos s’escapolien esperitats, és el dèficit fiscal. Es van quedar els catalans perquè els interessava més el Mediterrani que l’Atlàntic, la prosperitat confirmada de Catalunya que no pas aquesta economia trontollant del Portugal d’avui. La resta és literatura. Som bèsties de càrrega, no companys de ruta.  

Això és el que diu la Constitució de Peces-Barba, si la llegim entre línies. Per això no hi és l’autodeterminació.