Quan alguna persona t'ha anunciat diverses vegades que farà quelcom o que dirà el que esperes i al final tot queda en foc d'encenalls, si ho torna a repetir, com a mínim, ho poses en remull. No val refiar-se de repeticions incomplertes ni de promeses esvaïdes en les paraules que s'emporta el vent, al més pur estil Bob Dylan.

Els assassins del País Basc, si voleu anomenar-los lluitadors per les seves llibertats i per la seva autodeterminació podeu fer-ho malgrat creure, personalment, que esteu en un error, diuen i parlen del conflicte com a un esdeveniment sobrevingut i que els ha agafat amb la necessitat de defensar-se, quan en realitat, l'únic que ha existit sempre, des dels famosos temps de les rectories dels jesuïtes, han estat uns elements que lluitaven contra un dictador i que van deixar de tenir motivació a partir de l'any 1975. Des d'aleshores ençà, tota problemàtica i possibles solucions, han passat i s'han negociat en una taula asseguts d'una banda els que pensen blanc i els que pensen d'un altre color a l'altra banda.

Matar per solucionar una reivindicació és impossible d'assimilar. La guerra que diuen, o deien, mantenir amb l'estat espanyol no era més que terrorisme. Mai he vist una guerra on només maten els d'una banda i quan els eixelebrats policials, a l'empara d'alts càrrecs del govern, van voler actuar amb els mateixos arguments del tret pel tret, van anar a parar a la presó com a assassins que eren, i a ningú se li va ocórrer anomena'ls presos polítics, simplement perquè ni ells ni els pistolers ideòlegs o contractats per la banda basca han estat mai polítics. Voler confondre una cosa amb l'altra està desfasat, massa suat i ja ningú s'ho pot creure. El problema que van tenir és voler fer extensiu el seu mal anomenat conflicte, més enllà de les fronteres estatals, i quan van assassinar uns gendarmes francesos, se'ls hi va escapar la possibilitat de matar i sortir corrents al país veí. Ho van provar a Portugal però allà ja no els van voler rebre coma exiliats polítics. Els assassins porten la sang a la mà i al cor. Això no es pot dissimular.

Diuen ara, una altra vegada, que ja s'ha acabat, que deixen la lluita armada, que la negociació política és la única via possible per resoldre la seva problemàtica independentista, no oblidem que no tots els habitants del País Basc són independentistes, però qualsevol ho diu amb veu alta quan el veí del davant et pot convèncer amb la pistola a la mà. El problema està en creure-s'ho o no. També altres vegades, sobretot quan s'acosten eleccions o quan policialment estan a punt de desaparèixer, han anunciat mesures similars que han trencat quan els hi ha passat pel cap, per això ara, tot i la joia que fa sentir que uns assassins deixaran de matar, cal ser prudents i no fer volar coloms. Esperem que passi el temps, que les negociacions siguin del grat d'ells i que no es tornin a enfadar i un cop rearmats, reagrupats i amb la sang calenta de nou, algú rebi un tret al clatell per la seva ideologia o la seva manera d'expressar públicament fent ús de la llibertat d'expressió, una manera de veure les coses que no s'ajusti a la coacció a la que ens tenen acostumats. No vull ser pessimista però l'únic feixista que va morir al llit va ser el general, els altres van perdre la guerra i van rebre el tractament d'assassins que es mereixien. No ens fem il·lusions, però tampoc hem de perdre l'esperança. El temps dóna la raó a qui la té, i de moment ETA no l'ha tinguda mai.