L’assistència massiva, el passat cap de setmana, a la Festa dels Súpers organitzada per TV3 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, és un símptoma visible de la vitalitat de la nostra televisió pública nacional. Els centenars de milers de socis del Club Súper 3 són nenes i nens que, malgrat l’oferta potent de programació infantil de diverses cadenes espanyoles que arriben aquí, solen mirar continguts televisius en català, com a continuació natural de l’educació en la nostra llengua que reben a l’escola. No té cap sentit que l’ensenyament es vehiculi en català si després no hi ha dibuixos animats, per exemple, o altres continguts televisius, que facin servir les mateixes expressions que s’aprenen a les aules. Televisió de Catalunya té, entre d’altres, aquesta important missió, que cap altra cadena privada, pel seu cost i poc rendiment comercial, pot garantir.

Penso en aquest paper que fa una televisió pública potent en la nostra llengua, quan algú qüestiona el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com si fos un escàndol utilitzar diners públics per assegurar una oferta d’informació i entreteniment de qualitat per al conjunt de la població. Sense TV3, tal com s’ha fet i tal com és ara, no hauríem aconseguit el grau de cohesió i pertinença al país d’una gran majoria de la ciutadania catalana. És cert que encara hi ha molta gent aliena a aquest sentiment, que només mira televisió en castellà i amb referents espanyols. Probablement serà sempre així, perquè fins i tot quan siguem independents, continuarem rebent les cadenes del país veí –no serem tan estúpids de posar portes a l’espai radioelèctric, com fan ells al País Valencià-. Però la situació seria infinitament més desoladora si no existís TV3 o s’hagués fet sense prou consistència per arribar a ser líder i referent a casa nostra.

La continuïtat de Televisió de Catalunya amb els paràmetres de qualitat i prestigi que té actualment és vital per al futur del país, tant si aquest esdevé independent en un termini més o menys pròxim, com si es manté dins de l’Estat espanyol però amb una identitat diferenciada. Els qui l’ataquen de forma obsessiva o la menyspreen pot ser que tinguin interessos privats legítims, però estan contribuint a fer una Catalunya encara més diluïda i desvalguda en el gran mercat audiovisual en llengua espanyola. Ells són molts milions de consumidors, però, tot i així, no volen renunciar als deu milions de catalanoparlants que s’escampen per la franja mediterrània de la Península i per unes quantes illes pròximes. Una TV3 potent –amb els altres canals temàtics propis, com ara el Super 3 o l’Esport 3-, els fa nosa.

La carta oberta de la directora de TV3, Mònica Terribas, denunciant l’operació d’enderroc d’una eina bàsica del país (carta que van publicar tots els diaris catalans menys La Vanguardia), va ser un toc d’atenció important. Però no n’hi ha prou. Haurem de regar amb insistència el planter d’aquests milers de nens i nenes que corejaven aquest cap de setmana la tonada “uh, oh, no tinc por”, perquè espantin els voltors que ens sobrevolen amb posat amenaçador.