Ja ha passat un mes i segurament molta gent no tornarà a recordar el dia 21 de setembre fins d'aquí onze mesos o, fins i tot, hi haurà qui quan torni a arribar aquesta data no li doni importància. Jo sí, igual que moltes altres persones d'arreu del món. Aquest és el dia que es recorda la malaltia de l'Alzheimer i altres demències.

La meva mare té una demència molt avançada i ja fa anys que cada dia tinc present la duresa que suposa per a mi, i per a molta altra gent, aquesta malaltia. Potser ara no toca parlar de la malaltia i caldria esperar el proper any o potser ara no és moment de parlar de qüestions personals. Malgrat això, he pensat que vull compartir amb vosaltres, sobretot amb tots aquells que esteu en una situació similar, el que visc cada dia amb aquesta malaltia. I no ho faré com a metge, sinó com a persona afectada que veu com els seus coneixements científics no l'ajuden a justificar els sentiments que li genera aquesta situació.

La meva mare és jove, té 75 anys, però a dia d'avui no parla, no camina i té moltes dificultats per menjar. Però el que se'm fa més difícil és que no em mira i quan m'acosto als seus ulls veig que té la mirada perduda, mai puc esbrinar què mira.

És dur per a mi i per a la meva família perquè contínuament recordem que era el nostre puntal. A ella li podies explicar tot sabent que no et faria cap retret, amb aquella mirada d'amor et recordava que no serveix de res enfadar-se i que el més bonic és estimar-se. Quan l'acarono i passo la seva ma per la meva cara, tancant els ulls, sento aquella textura tan fina que tantes vegades m'havia tocat, però obro els ulls i la màgia desapareix. I tot plegat em produeix una ràbia immensa ja que penso que segurament no la cuido suficientment bé, si ho comparo com ella ens havia cuidat.

Potser sóc egoista i no sé perquè em queixo, però m'enrabio quan no reconeix la meva filla o a la seva besnéta, quan no pot gaudir del Barça i ser conscient que el Manel està treballant amb els millor jugadors i el millor tècnic del món (sempre recitava Kubala, César, Moreno, Basora i Manchon). No sap que els seus néts estudien a la universitat, ella que mai ho va poder fer, i no se n'adona com en sóc de feliç amb la meva família i la meva Clínica. Doncs sí! em fa molta ràbia, igual que quan tots els dissabtes ens continuem reunint tota la família al seu costat, tal com ella sempre va aconseguir fer, però està absent, hi és però no hi és .

I encara sóc més egoista perquè no penso en el que gaudiria ara anant al cine o al teatre, aprenent informàtica, llegint o fent aquells milers de coses que sempre deia que faria i que ara podria fer, sobretot des que el meu pare ja no hi és. Fins llavors, la seva principal missió va ser cuidar-lo, cuidar-lo i cuidar-lo.

Marona meva, mai et podré agrair i tornar-te ni una mica d'allò que has fet per a mi. Ho sento, només puc cuidar-te cada dia. I, potser, una altra cosa que puc fer és recordar que hi ha molta gent que, com jo, cada dia de la seva vida és el Dia de l'Alzheimer i de les demències. Crec que és bo que cada dia ho puguem recordar una mica.