M’ha arribat la informació, de fons autoritzades, que a Brussel·les porten temps preocupats perquè una regió sud-europea anomenada Catalunya té problemes mentals. A tal efecte, van organitzar, juntament amb Madrid, fa temps, un test en forma de joc per veure el grau de demència catalana. La prova va consistir en plantejar una digressió sobre dues opcions per fer passar un carrilet que connectés amb la xarxa europea. Una possibilitat plantejava passar per Madrid i desviar-se per Aragó i creuar els Pirineus pel centre. L’altra proposa passar per tota la franja litoral mediterrània i empalmar amb França per la costa catalana. Els especialistes van dir que aquest test, per ser efectiu, s’havia de plantejar periòdicament, al llarg dels anys. Quan, per exemple, a Madrid s’avorrissin.  

Sembla ser que van escollir aquest tema del carrilet com hagueren pogut triar-ne una altre de qualsevol. Vull dir que hagueren pogut plantejar, com a tema de diversió, l’eterna discussió sobre en quin punt del golf de Sant Jordi l’arròs deixa de portar sofregit de ceba per passar a tenir una simple base d’all i tomàquet. Bé, el cas és que el tema d’entreteniment elegit per veure el grau de demència Catalana, van ser les infraestructures.

Com que a Brussel·les van veure que, malgrat periòdicament excitar el sistema nerviós català per mitjans artificials, no permetia entreveure el seu grau de demència amb precisió, li van dir a Madrid que organitzés una traca final. Que fes veure que aquesta vegada la discussió aniria de debò. Que Brussel·les definitivament, aquest cop, escolliria: litoral mediterrani o centre peninsular. L’enrenou plantejat, com s’ha vist, ha estat formidable.

Però com que els experts no s’atreveixen a dir fins on arriba la regadora que Catalunya té al cap, han organitzat un test avançat per determinar-ho amb precisió. Brussel·les i Madrid han acordat dir-li a Catalunya que efectivament, construiran el carrilet mediterrani. I no només això, sinó que, posats a fer, li han dit a Catalunya que faran una o dues dotzenes més de corredors per tota Espanya (sembla ser que, fins i tot, n’hi ha un que connectarà directament Bujaraloz amb Oslo). I han quedat a l’espera de veure la reacció catalana. Sorpresa. No sembla que, de moment, s’hagin de preocupar. Tot apunta a que l’esbojarrament català no només no és agressiu, sinó que adopta la forma de col·laboracionisme. A Brussel·les s’han quedat de pedra. Si els punxen no els surt sang. Malgrat tot, els especialistes diuen que els avenços han estat importants.