La setmana ja havia anat malament. Entre el “Orgullosos de Andalucía” que el Sevilla va lluir a la seva samarreta, per un dia i sense que se sàpiga que ha de servir de precedent, i la inauguració de la nova Masia del FC Barcelona no hi ha, aparentment, cap relació més enllà que els culers es puguin sentir ben cofois també del planter del seu club. Ara: sí que hi ha un punt de connexió possible a establir, sense necessitat de recargolar en excés el pensament.

El Sevilla va lluir l’“Orgullosos de Andalucía” com un signe d’afirmació per respondre, en el que deuen considerar el temple sagrat del catalanisme esportiu, les declaracions de fa uns dies de Josep Antoni Duran i Lleida sobre el PER i l’estona que els qui el perceben s’estan al bar, i les del president Artur Mas sobre el grau de facilitat que tenen els andalusos de fer-se entendre parlant el castellà. Ni cal donar-hi més voltes, ni paga la pena entrar en més consideracions.

Si la divisa del Sevilla lliga d’alguna manera amb la inauguració de La Masia és perquè sent aquest un acte magnífic, no va poder ser complet del tot. Hi havia tot el barcelonisme menys l’expresident Joan Laporta i l’exentrenador Johan Cruyff, que no són pas poc representatius del club ni del que allí s’inaugurava. No hi fa res. Probablement, pel moment en què estan les relacions, no hi havien de ser i l’acte va ser magnífic igualment sense ells. No entro en raons ni en culpes, ni poso aigua al vi. El que vull dir és que un fet tan positiu com aquest hauria de servir per mostrar la unitat del barcelonisme i, en canvi, avui com ahir, deixa veure les divisions perquè s’alimenten de l’odi i no de les discrepàncies legítimes i inevitables que sorgeixen en tots els col·lectius. Podria afegir-hi les declaracions de Jorge Valdano, que “ser del Madrid no m’implica odiar al Barcelona”, per acabar d’explicar què vull dir.

Mentre els jugadors del Barça i el Sevilla disputaven el seu partit, pensava que sort n’hi ha dels esportistes! I vaig pensar que ho escriuria així mateix: sort en té l’esport dels esportistes! Però m’hi vaig haver de repensar per l’actitud dels jugadors sevillistes al final del matx. Jo entenc que en el moment en què l’àrbitre els xiula penal sentissin ràbia i frustració, perquè podien pensar que l’empat que tant els havia costat de mantenir se’ls escapava en el darrer minut. I que li protestessin i anessin a pressionar el linier, i tot. I també, encara que ho trobi reprovable i sancionable durament, puc explicar-me la reacció de Kanouté d’agafar pel coll Cesc perquè vés a saber què es van dir o com es van mirar. Ara: el que no comprenc és que Kanouté anés al punt de penal i mogués la pilota que havia situat Messi instants abans.

Kanouté deurà ser un heroi pels sevillistes i ell es deurà sentir molt murri i també se’n deuran sentir tots els seus companys que van contribuir a muntar el renou i fer que el llançament de penal es demorés quatre minuts ben bons, perquè deuen creure’s que van alterar Messi i van provocar que fallés el penal. Doncs, bon profit. Però tot plegat fa molta pena i és molt lamentable.

Havíem quedat que l’esport era una eina magnífica per civilitzar-nos, en el sentit que li donava el sociòleg Norbert Elias, d’autocontrol i disciplina, que servia per fer-nos més bons. I, de fet, és així encara que en setmanes com aquesta costi de creure. No, no prendrem mal perquè, en el fons, és veritat que l’esport ens fa més bones persones cada dia.