Seria sorprenent que la persona que més temps porta “opositant” a ministre en la democràcia espanyola veiés enterrada la seva més propera i consistent ocasió de ser-ho per una frase. D’una frase sobre l’afer del PER no derivà una barra americana, com ens va voler recordar Joan Ferran (en el fons i entre polítics, l’esquerra sempre molt més puritana que  la democràcia cristiana), sinó l’activació (si conscient, més incomprensible) del “boinisme” que, amb diversos barrets, colors i formes, ha aconseguit envair  la política, els seus actors d’avui, els seus “gerros xinesos” d’ahir, els seus mitjans de comunicació, i, per tant, també les nostres ànimes mortals i vulnerables.

Anomeno “boinisme” a la degeneració patètica d'una humana tendència a considerar el propi millor que allò aliè. Quan és sana i temperada, s’anomena patriotisme; quan és dóna entre humans, incondicionalitat, però si aquesta ens impedeix veure la degradació dels estimats, en diem ceguesa, i jo al fet de negar les febleses de la pròpia comunitat li dic “boinisme”. És una forma ridícula, més que cap altre, de supèrbia, com en l’extrem oposat, veure sols defectes en allò propi és una forma de masoquisme inacceptable, paralitzant i inútil.

Duran ha etzibat el “boinisme” en un territori on PP i PSOE, amb una dinàmica electoral diabòlica, una mica de resignació oriental (la de l’islam que va ser allà més temps que el cristianisme) i el fet irrefutable que és part de la part d’Espanya on es dirimeixen les conteses electorals generals, han esborrat qualsevol projecte polític de caire perifèric. Així doncs, ja tenim socialistes i populars calats fins a les celles amb la boina, mentre Duran intenta marcar perfil regionalista de “regió rica una mica farta de ser solidària amb el del bar, però encara convençuda de què pot instruir Espanya”.

Problema: com el 20-N això decideixi la tendència a Catalunya en detriment de CiU, (i no a favor, com potser imaginava), i la majoria del PP sigui absoluta, passarem de viure el dubte de Rajoy sobre quin català ha de fer ministre, al de l’elecció entre el pare de Mari Luz Cortés, Marta Domínguez o el professor Neira.