No acabo d’entendre la por que les autoritats municipals tenen del col•lectiu de joves que fins fa pocs dies gestionaven La Torratxa, una mena d’ateneu cultural, amb ramificacions lúdiques i de compromís social. Sempre s’ha dit que els joves acostumen a ser rebels i que la rebel•lia és una malaltia que es cura amb l’edat. Que amb l’experiència de la vida i el pas dels anys la gent es torna més conservadora. Però això no sempre és així.

Sospito que la por als joves de la Torratxa en realitat reflexa la por dels manaies a les inquietuds del seu propi passat. Tenen por d’ells mateixos al no afrontar la seva contradicció d’haver abandonat la jovenesa. Por de sortir de la Sala de Columna i trepitjar el carrer. Por a contaminar-se de l’esperit juvenil i dubtar de la pròpia consciència i les comoditats d’una vida feta a mida. O potser és la por a la llibertat que denunciava Erich Fromm.Totes aquestes pors a mi em fan por.

No vull entrar en detalls sobre els motius de l’ajuntament per clausurar l’espai de La Torratxa. Em sembla que tot són excuses legalistes i burocràtiques per tapar els motius reals. En aquesta vida tot es pot solucionar. I Vic és una ciutat amb suficients espais i locals per permetre que els joves organitzats puguin desenvolupar la seva tasca associativa.

Tot i no combregar cegament amb les maneres i les propostes d’aquests joves –seria absurd, sectari i avorrit estar totalment d’acord amb qualsevol grup, sigui quin sigui- em sembla molt bé que desenvolupin la seva tasca –sempre pacífica i respectable- sense entrebancs. Si diem que en el sistema democràtic tothom hi té cabuda (incloses algunes formacions polítiques de tuf xenòfob), no veig perquè l’Ajuntament de Vic no pugui donar suport logístic als membres de la Torratxa, sense exigir a canvi una total submissió als dictats de qui mana. Les autoritats locals semblen no acceptar que aquests joves puguin emancipar-se de la disciplina monolítica i dels dictats que ara toca acatar.

Sovint ens queixem que els nostres joves estan adormits, que perden el temps i la salut a les discoteques, que corren el perill de deixar-se la pell a la carretera, que estan massa lligats a la religió de la velocitat i la benzina. Però quan opten per gestionar la seva vida i el seu temps amb activitats ben defensables i profitoses, els neguem el pa i la sal.

Potser les activitats que fan no són recomanables: classes gratuïtes de català, euskera, italià i anglès;  trobades de malabaristes, documentals, xerrades sobre cooperativisme, treball, accés a la vivenda, la crisi,  creixement personal, la banca ètica, ecologia, immigració, sexualitat, feminitat o la memòria històrica; o concerts de tota mena, presentacions de llibres i documentals; o tallers de teatre, d’audiovisuals, de cistells, d’elaboració de productes artesanals, de reparació de bicis, de malabars, de papiroflèxia, de percussió, de photoshop, d’història; o festes africanes i menjadors populars; debats sobre la política, boletades, exposicions, assemblees, taules rodones, grafisme i activitats lúdiques ben diverse, com l’organització de la Festa Major Jove. Tot això no compta. Quan es pregona que aquests joves rebels es limiten a emborratxar-se al Birranostrum es fa trampa.

No són perfectes, però tenen la decència de reconèixer que s’han equivocat en moltes coses; però segueixen creient –amb tot el dret- en el seu projecte autogestionari. No estan cansats i volen continuar fent activitats, aportant idees, realitats i una programació a la ciutat de Vic. Tenen dret a un espai físic i ideològic. No hi ha excuses per barrar-los el pas.