No va ser pas per atzar que vaig escriure l’article sobre Otegi, la setmana passada. Tenia motius per introduir un tema que, al cap de tres dies, saltava a tots els mitjans de comunicació, amb un impacte destacat: la celebració de la Conferència Internacional sobre el final de la violència al País Basc. De fet, era el segon article que dedicava a tema basc, entre els 37 que duia escrits a Nació Digital. Un cada quatre mesos i mig no em sembla una exageració. Em feia il·lusió, per motius personals obvis, de fer una reflexió avançada sobre la substitució de l’estratègia militar per la política, en el procés d’emancipació nacional del poble basc, i analitzar-ne algunes de les conseqüències que aquest fet podria ocasionar, així com certes reaccions previsibles.

La Conferència, paradoxalment, s’ha celebrat a Ayete. Per a aquells que a més de conèixer l’etapa franquista, l’hem patida, el nom d’Ayete no ens agafa indiferents, sinó que, en aquest context, ens sobta i ens sorprèn i, fins i tot, ens provoca un somriure generós i satisfet. Amb aquestes ironies inesperades que té la història ja té gràcia que, justament a Ayete, sigui on l’esquerra abertzale ha preparat l’escenificació de la pista d’aterratge internacional que necessitava el final de la via armada. Resulta que el palau d’Ayete, aturonat a la capital guipuscoana, va ser el lloc triat pel general Franco, poc després d’acabada la guerra del 1936-1939, per designar amb caràcter vitalici unes desenes de consejeros nacionales del Movimiento, coneguts des de llavors com “los 40 de Ayete”. Es tractava, ni menys ni menys, que de la gent de més confiança personal i política del dictador. Ara, el mateix palau, ha estat el marc triat per a un esdeveniment històric: no sols la fi de la violència, sinó la seva substitució per la política, amb un mateix objectiu que no és altre que la creació d’un estat basc sobirà a Europa.

Una cosa similar va passar també amb l’arsenal del Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament. Construït per l’exèrcit d’ocupació com a fortalesa contra Catalunya i la seva capital, dos segles més tard va convertir-se en l’expressió màxima de la sobirania i la democràcia catalana, tal i com recordava el president Francesc Macià en un discurs vibrant i memorable. Les eleccions per constituir-lo van celebrar-se en una data tan bonica com el 20 de novembre de 1932 i la primera sessió, en la qual Lluís Companys va ser-ne investit president, va tenir lloc el 6 de desembre del mateix any. És un encert que avui aquesta data sigui festiva i no entenc com pot ser que no ho sigui encara el 20-N. Aquells murs immensos, d’amplada més que notable i sostres altíssims, concebuts com a arsenal d’armament custodiaran un dia la plenitud de les nostres llibertats. Sé que ho aconseguirem.

Quan escric aquest article, encara no s’ha fet públic el comunicat d’ETA anunciant el cessament definitiu, total i verificable de la seva activitat armada. Hi som a prop del tot. Una altra cosa és la seva dissolució com a grup. De fet, l’important és l’anunci del final de la violència com a mètode per resoldre un problema polític. L’IRA mai no ha dit que es dissolia, però en canvi la seva activitat armada s’ha acabat i el retorn a les armes ningú no el creu possible. En el cas de l’organització basca, el més positiu és que no hi ha escletxes, ni escissions, ni dissidències en la decisió, cosa que n’assegura l’èxit. Els que, des de fa ja anys, hem apostat per aquesta via, ens hi hem compromès personalment i n’hem patit unes conseqüències que encara duren, esperem l’anunci amb una barreja de sentiments, tots positius. Esperem l’hora en què la força de les idees i dels vots substitueixi la força de les bales i les bombes. L’independentisme violent no tenia cap futur. L’independentisme polític té tot el futur per endavant i, a l’horitzó, la victòria. Gora Euskadi Askatuta!