És dissabte. Fa calor. A les vuit i dos minuts surt el tren de Manresa cap a Barcelona. S'està tranquil. La poca gent del vagó és decent i no es furga el nas amb fruïció. Callen. Alguns se submergeixen en les llumenetes dels seus mòbils i altres es connecten a massa a través dels auriculars. Tots somiquen i trastocats pels badalls del sol miren amb els ulls entelats per les finestres plenes de merda.

El tren marxa de l'estació sòrdida, humida i emprenyadora de Manresa. S'atura a llocs inhòspits com Castellbell i el Vilar, un escenari on els zombis trobarien el seu paradís, i a Vacarisses, on la gent s'enfila al tren amb carretons de compra i bosses de plàstic plenes de coses estranyíssimes.

El comboi arriba a Terrassa. La gent, tumultuosa, s'apinya a les andanes d'una estació fosca. Està afamada. Té unes ganes caníbals d'enfilar-se al tren. Mira malament la gent que ja és a dins. Repassa un a un els seients buits del vagó. N'hi ha que corren tant que el cap s'inclina cap endavant i com un brau embolat envesteixen criatures, avis i viatgers assenyats que utilitzen el tren amb moderació, educació i decència.

En el quadrilàter on he instal·lat la meva sala de lectura hi ha tres seients buits. La meva esperança és que qui s'assegui, calli i tingui el detall de no fer coses repugnants. Però la divina providència em juga una mala passada. Seuen tres quillos. Dues femelles i un mascle. Ell, sorrut, calla, tot i mantenir la boca oberta, i escolta el que a crits es diuen l'una a l'altra. Dono la lectura per perduda, paro l'orella i preparo la meva ànima com si la preparés per gaudir d'un culebrot sud-americà.

La més joveneta, molt joveneta, de les dues es queixa del seu xicot. Pel que explica s'han barallat al matí. Ell no volia que anés a la platja amb qui finalment va, la parella que l'acompanya. L'ha intentada tancar a casa i li ha llançat el banyador a les escombraries. S'ha llevat la mare de la noia, espantada per la cridòria. Es veu que conviuen tots tres. La mare de la noia està separada perquè el pare gaudia amb desfici dels quintos de cervesa. La noia ha narrat amb pèls i senyals com ha engegat a pastar fang al que serà el pare del seu fill. La noia tenyida de ros es toca la panxa. Sí, està embarassada.

Es queixa que s'ha quedat sense feina. "No hay derecho", clama com una proletària desvalguda per aclarir que l'han acomiadada perquè portava dos mesos treballant i ja havia agafat dues baixes. A la vista de la situació, la noia ha decidit posar-se unes extensions al cap. Però la tragèdia mai no ve sola. Havia demanat hora per dilluns a l'assistenta social per saber què podria cobrar ara que no tenia feina. L'assistenta social, inconscient de les obligacions estètiques de la noia, li donava la mateixa hora que la perruqueria li havia donat per col·locar-li les extensions. "La he llamao y se lo he dicho, oye que tengo hora en la peluqueria, ¿No tienes otra hora?", exclama la noia amb to indignat que es dispara en recordar el “no” de la treballadora social: “que morro tiene la asistenta, la tía va y se cabrea porquè me pongo extensiones y no me cambia la hora”.

L'amiga que l'escolta mira el seu xicot com baveja la samarreta amb aquella mirada que fa la gent que deixa el cervell amb la dentadura postissa dins d'un got d'aigua a la tauleta de nit.  L'amiga que l'escolta, sospira, i li dóna raó: “No hay derecho”. I l'amiga que l'escolta, amb un to d'ínfules intel·lectuals li pregunta si en el seu estat és prudent posar-se extensions. També és el país que tenim.