Fa cinc anys Ségolène Royal va guanyar contra pronòstic les primàries del partits socialista francès i es va convertir en la primera candidata a la presidència de la República. Va batre Strauss-Kahn i Laurent Fabius. Ho va aconseguir en primera volta, amb més del 60% dels vots i una participació del 82% de la militància. La irrupció de Royal en la cursa a la presidència francesa, abanderant un discurs molt pròxim a les preocupacions de la gent, va ser com una alenada d’aire fresc que va sacsejar la política francesa i va provocar admiració arreu. L’aposta, però, no va tenir èxit per a aquesta candidata a qui havien posat el sobrenom de Zapatera. Al final va ser Nicolas Sarkozy qui va guanyar les eleccions. Però els socialistes francesos havien fet una exhibició de participació i de capacitat per connectar amb la gent, i els partits catalans, particularment el PSC, van assegurar que n’havien pres bona nota.

Aquest cap de setmana, de nou, els socialistes francesos han donat una lliçó. Han fet un pas més. Han escollit el seu candidat en unes primàries obertes també als no militants i han projectat cap a l’Elisi François Hollande amb l’impuls dels 2,8 milions de francesos que van acudir a les urnes a fer-li costat. I de nou, els socialistes catalans han continuat prenent nota.

Tan de bo aquest cop els apunts siguin més efectius. La crua realitat és que en aquests cinc anys, les úniques primàries que han viscut els socialistes catalans han estat per escollir l’alcaldable a Barcelona, en un pols entre Jordi Hereu i Montserrat Tura que la direcció del partit s’hauria volgut estalviar, entre d’altres raons, perquè va perdre la “seva” candidata. No deixa de sorprendre, doncs, l’entusiasme amb què han acollit les primàries obertes dirigents com Miquel Iceta i Carme Chacón que durant tots aquests anys s’asseien a la direcció del PSC sense moure ni un dit per afavorir aquesta mena de participació. És més, la ministra de Defensa, que no havia amagat el seu interès per encapçalar la candidatura del PSOE a les generals, es va fer enrere en constatar que no tenia el suport de la direcció federal.

Això, és clar, per no parlar d’aquelles formacions que ni tan sols se senten en l’obligació de plantejar-se primàries...