La nostra reacció al segrest de les cooperants a Kènia m'ha fet reflexionar. Evidentment, no parlo aquí ni del que ha sentit la família –si jo fos la mare de la Montserrat o de la Blanca no viuria, des d'aquí tota la meva solidaritat i comprensió- ni del que han sentit els amics ni del que han pensat aquells que les coneixien personalment. Parlo de la nostra reacció com a societat.

Sempre he trobat curiós que reaccionem amb angoixa social a determinades violacions de la llibertat o la vida humanes. En canvi, davant de segons quines altres, mostrem simplement resignació. M'explico: en teoria, als que no coneixíem ni la Montserrat ni la Blanca, tant ens hauria d'afectar que les raptessin a elles com que raptessin dues africanes. Són persones igual i, fins i tot són dones. I, en canvi, quan això passa, simplement ho escoltem a les notícies –si és que ho diuen, si és que és notícia- i sospirem una mica murmurant en veu baixa “pobra gent”.

Hi ha dos factors que fan que això funcioni així, i penso que tots dos van lligats: el primer, la proximitat; el segon, la normalitat. La proximitat és el que fa que una vida humana tingui per a nosaltres més valor que les altres que ens cauen més lluny. I quan parlo de proximitat, parlo de la geogràfica però també de la manera de viure, quan s'assembla a la nostra, quan és com la nostra. De la vida europea en general. La Montserrat i la Blanca formen part d'aquest oasi de benestar que intentem construir entre tots. I la sensació inevitable ara mateix és que ens han entrat a robar a casa. Quan els passen coses als nord-americans també ens en sentim afectats, però més de lluny: ells “s'ho busquen”, sempre estan en guerra amb tothom, i els estimem per al que ens interessa i, per al que no ens interessa, no. I la resta del món és com si fos una altra galàxia, fins i tot Austràlia o Xile o Argentina, on la gent és tan blanqueta com la major part de nosaltres, però són d'allà a baix on, ui que lluny, vés a saber què hi passa.

El segon factor és el de la normalitat, i aquest és real i trist com la vida mateixa: en el nostre món –i en dels francesos, els belgues, els italians, els alemanys...- no existeixen els segrestos per sistema, les violacions per sistema, els exterminis per sistema. Quan en succeeix un, ens quedem garratibats, no entenem que això ens pugui passar a nosaltres, se'ns fa estrany, angoixant i no sabem com enfrontar-nos-hi. Als Estats Units, també, però no tant: societat armada, ciutats perilloses, atemptats perillosos, i una pena de mort que fa que de tant en tant s'executi un reu amb aquella tranquil·litat. O sigui que una notícia com la que ens ocupa no és normal allà però tampoc no se'ns fa estranya. En canvi, si passa en un país del tercer món, ni ens hi fixem. De fet, és que ni ens ho diuen.

Allà on han segrestat les cooperants, maten, violen i segresten cada dia, i la gent s'hi mor a cabassos. Però això trobem que és normal: la fam mata molta gent, i les guerres que sempre somouen el cor d'Àfrica, també. Ens adaptem al que ens envolta, som animals de costums i acabem donant a una sola vida humana d'aquí el mateix valor que a centenars de vides de les d'allà. No només nosaltres, és clar, sinó també els mateixos habitants d'aquestes regions que han de lluitar cada dia per sobreviure i que, per tant, han fet de la Mort una amiga inseparable que cada dia ve a casa a dinar. Tot plegat, ben normal. I ja sabem que la normalitat no és notícia.

Feta aquesta reflexió, faig arribar a les mares particularment –perquè jo també sóc mare-, però també als familiars i als amics de la Montserrat i la Blanca, el meu convenciment que les noies tornaran sanes i estàlvies, i que hauran après més del que haurien pogut aprendre en cent anys de vida. Una vida que, quan tornin, segur que sabran aprofitar com cap de nosaltres. Ànims.