Estic molt d’acord amb la idea de fons que fa un parell de dies va posar damunt la taula el candidat d’ERC al Congrés, Alfred Bosch. Però alerta no ens equivoquéssim, i Esquerra molt especialment perquè podria ser reincident en errors seus de les últimes legislatures espanyoles.

Tot apunta que a Madrid els propers quatre anys hi haurà una paret reforçada amb ciment armat del bo davant les reivindicacions nacionals de Catalunya. Caldrà, per tant, fer-hi soroll. Però això no implica homenatjar William Shakespeare i els seu Molt de soroll per no res.

En l’original, Much Ado About Nothing, el mític dramaturg britànic ens proposava una comèdia ambientada en una Sicília governada pel rei Pere d’Aragó. Però els temps que tot apunta que es giraran a partir del 20-N tindran poc d’amable i que convidi al somriure. No per a Catalunya. I menys ara que també tenim clars indicis que l’agenda política mirarà cap a Euskadi. A Madrid, això i la crisi deixarà el flanc català ben relegat. I si a més el PP regna amb majoria absoluta, el buit està cantat.

Per tant, que el soroll no sigui sinònim de rebequeria. Que sigui intel·ligent. Que aporti alguna cosa. I que sorprengui, no per histriònic, sinó per la novetat. Un front català al Congrés, amb CiU, ERC, ICV, i el PSC si després de la desfeta socialista s’hi veu amb forces i sap aprofitar la conjuntura, faria prou soroll. Per inaudit. Per antitètic amb l’estil exèrcit de Pancho Villa que ha caracteritzat les forces catalanes a Madrid històricament. Més que soroll sonaria a música celestial. Posats a demanar, potser això seria més útil.