El PSC ha fet dos moviments en relació a les pròximes eleccions. O tres. El primer, treure la pols de l’espantall del PP per poder plantar-lo davant del nas dels electors en bones condicions. D’això, en Zaragoza diu que és fer una campanya apel·lant a la intel·ligència. És a dir, no et voto perquè m’agraden les teves propostes i hi confio –tal com estan les coses, això no seria gens intel·ligent- sinó que et voto perquè l’altre em fa por. En efecte, aquest PP que fa quatre dies feia falques a la ràdio (que el PSC respesca i fa sonar again) dient que a Catalunya a l’escola es fa tot en català perquè ZP ho permet, fa por. Però, senyor Zaragoza, sobre una peanya semblant es van col·locar els 25 de Chacón i mai més no se’n va saber res!

Segon, el PSC ha pres bona nota que CiU ha aconseguit posar el pacte fiscal al centre de les converses polítiques. El 70% dels catalans, o més, hi estan a favor. El PSC va començar la legislatura dient que el sistema actual de finançament és fantàstic i que ja veurem com és de maco quan es desplegui del tot. Però no es pot criticar les retallades i dir que treuràs els diners dels impostos: així no es va enlloc. De manera que s’han tret de la màniga un pacte fiscal federal, a partir del model actual –que no és gens federal- i que, agafeu-vos, farà que tothom hi guanyi. Recorda allò que deia ZP, que totes les comunitats quedarien per sobre de la mitjana.

La tercera cosa és com l’acudit aquell del goril·la que viola un expedicionari tipus coronel Tapioca: l’home ho explica a un amic i plora. Ostres tu, quina experiència més fotuda, diu l’amic. No, contesta l'interpel·lat: és que des de llavors no m’escriu, ni em truca, ni res, tu, res. Ara poseu-hi, on convingui, “vot d’investidura” i “el govern no ens ha dit res” i porteu una capsa de clínex al carrer Nicaragua, per si esperen alguna mena de pacte seriós i formal.

Ara que el PSC és un univers peculiar que, en les espanyoles, ho aguanta tot.