Conec Arnaldo Otegi d’ençà d’una dècada llarga. I me'n considero amic. No dec descobrir cap secret dient això, però ho faig perquè quedi clar. Hem parlat moltes vegades, hores, moltes hores, matins, tardes i vespres. Hem compartit dinars i sopars, hem reflexionat, hem analitzat,  hem reconegut errors, hem dibuixat escenaris de llibertat, ens hem il·lusionat amb el futur dels nostres respectius països. Hem rigut i ens hem divertit de valent, com aquella nit a Donostia, quan una txaranga de música ens anava darrere, tocant sense parar, i nosaltres intentàvem obrir-nos pas entre la gernació que atapeïa els carrers i places del nucli antic de Sant Sebastià. Ens hem vist amb la màxima discreció, amb l’objectiu de poder enraonar tranquil·lament, sense interferències ni interrupcions, i també en llocs públics, restaurants, cafeteries d’hotels, entremig de la gent, dalt d’un cotxe conduint ell pel centre de la ciutat...

Ara, Otegi, és a la presó, des de fa ja un temps. De tant en tant, a través de la seva dona, li he anat enviant llibres que he cregut que podien interessar-li, he anat escrivint articles parlant d’ell i demanant-ne l’alliberament i li he fet arribar missatges d’ànim i de suport, mitjançant persones segures que són també amigues de tots dos. Queden lluny aquells dies de llibertat seva al carrer, de lideratge polític, de portaveu inqüestionable de l’esquerra independentista, aquells que, malgrat el compromís públic, no descuidava altres prioritats, com quan em va demanar si li podia aconseguir una samarreta del Barça dedicada per Samuel Eto’o a la seva filla que feia l'aniversari. Recordo, especialment, la conversa telefònica que vam tenir el dia abans de les eleccions del març del 2004, en uns moments delicadíssims, quan els rumors d’una involució política, fins i tot un possible estat d'excepció, ens situaven els primers de la llista, políticament i personalment, a rebre.

Siguem clars, però: Arnaldo Otegi és culpable. Té la culpa d’aconseguir que l’independentisme basc s’expressi per la política, a les urnes, i no per la violència, amb les armes. I això, a Espanya, hi ha qui no ho perdona, perquè sap molt bé que aquesta és la condició indispensable perquè les tesis sobiranistes avancin, es consolidin a les institucions amb vocació de majoria i creixin cada cop més. I això és el que ha passat amb Bildu i tornarà a passar, ara, amb Amaiur. L’artífex d’aquesta estratègia és Otegi, ara darrere les reixes. L’he conegut sempre igual com ara: mirant el futur i blasmant la inutilitat política, el dolor innecessari i l’error absolut de la violència. Les seves posicions no són, doncs, noves d’ara, sinó que ja fa molts anys que les manté, llavors en minoria en el seu context ideològic i orgànic.

Si analitzem l’exèrcit, la policia i la justícia d’Espanya, la que menys ha evolucionat és la darrera. Diuen els experts que és, justament, entre jutges i magistrats on més profund és el solc deixat per la rella de la dictadura franquista i, doncs, on més difícil és d’esborrar-lo. És de sentit comú que una idea, qualsevol idea per justa i noble que sigui, defensada a cop de cotxe bomba, tret al clatell o explosiu activat a distància, no reuneixi suports públics entusiàstics, ni simpaties internacionals, ni complicitat ni admiració enlloc. Per als que no volen una modificació de les fronteres estatals d’Espanya i sí mantenir-ne la integritat territorial, sense cap pèrdua, el primer aliat són les bombes, la violència. Un projecte que només s’expressi així, o sobretot així, està condemnat al fracàs i no guanyarà mai.

Per paradoxal que sembli, a Espanya, la violència no fa por política. Les urnes i la democràcia, sí. Per això hi ha qui vol castigar amb més anys de presó l’home que hi ha darrere aquesta estratègia i, amb ell, els altres que l’han acompanyat en el protagonisme, com el sindicalista Rafa Diez Usabiaga. Internacionalment, però també a l’interior de l'Estat espanyol, els resultats electorals i la victòria de Bildu no poden ser condemnats, perquè són l’expressió del que la gent ha volgut votar, amb un èxit magnífic per a l’independentisme polític. Sóc dels que creuen que l’abandonament de la violència i la seva substitució per la via democràtica és una pèssima notícia per a l’unitarisme espanyol. Per això no és estrany que hi hagi, avui, a Espanya, qui prefereixi ETA abans que Bildu, el passat abans que el futur, la derrota abans que la victòria, la condemna abans que l’adhesió. Per això hi ha qui vol venjar-se amb l’home que ha inspirat i dirigit aquest procés. I, si a la Gran Bretanya, a ningú no se li hauria acudit de negociar l’alto el foc definitiu de l’IRA, engarjolant Gerry Adams, a Espanya empresonen Otegi. Espanya continua sent diferent i, al capdavall, la tradició democràtica, la consciència democràtica i el valor suprem de la llibertat, són coses que els pobles no improvisen. Si ahir era “antes roja que rota”, avui és “abans unida per les armes, que separada per les urnes”.