Actualitzat el 10/04/2007 a les 09:53h

Actualment podem contemplar a les pantalles televisives un anunci molt especial -concretament d’una marca escandinava d’automòbils-. És un anunci que no passa desapercebut i que es distingeix clarament dels altres.

I tot perquè fa servir una tàctica insòlita fins ara. Consisteix a fer sentir, com si provingués de la llunyania, el toc d’un timbre telefònic, amb la qual cosa es provoca que el teleespectador quedi uns instants en suspens i pensant si aquell so s'’ha originat o no a casa seva. Fins que al final s’'adona que prové del televisor, tot fent una ganyota entre sorpresa i ira per haver estat manipulat tan descaradament.

Més enllà del malestar generat en molts teleespectadors ens hauríem de qüestionar si és lícit no posar límits als mitjans audiovisuals per captar l’'atenció amb finalitats comercials. Perquè, si creiem que sí i ho permetem, res no impedeix que el proper pas sigui, per exemple, fer una crida televisiva als pares de bessons —o als jubilats, o als agents comercials,  o als qui els falti una cama—  perquè truquin a determinat telèfon sota pena d'’hipotètiques sancions, des del qual indefectiblement s'’oferirà un missatge comercial. I, en un següent graó, res no impediria que ens truquessin a casa per, amb la mentida que un familiar directe ha patit un greu accident, fer-nos acudir a un suposat hospital, que  en realitat seria un centre comercial ple de “suculentes” ofertes.

Per tant, si no reaccionem amb prou contundència i permetem l’'emissió d’'aquest tipus d’'anuncis correm el risc d’'obrir la porta a la violació més absoluta de la nostra intimitat i al menysteniment més total de la nostra dignitat. Qui avisa no és traidor.