Quina setmana, renoi! Gairebé la monopolitza José Mourinho. Ens ha volgut provocar fent veure que no entenia el català i convertint el periodista Albert Benet de Catalunya Ràdio en l’objecte de les ires de la cort mediàtica madrilenya i madridista. L’han ordenat millor entrenador de la temporada passada no pas perquè va guanyar una Copa del Rei, que seria ridícul, sinó perquè s’ha convertit en l’únic corcó que tenen al Madrid amb capacitat de treure Guardiola de polleguera i de ficar el dit a l’ull a l'ajudant del tècnic blaugrana, ni que sigui venint per l’esquena i aprofitant el desconcert d’un enrenou. I ho ha reblat el jutge únic de la Federació en considerar que no n'hi havia per tant de renou, que amb dos partits de sanció ja n’hi ha prou, que si us ho mireu bé és el doble del que li ha posat a l’agredit, per què dieu que és una sanció desproporcionada. I si ho és tant se val, que l’amnistia del “villarat” ho deixarà d’aquí a quatre dies en no res.

Sort n’hem tingut del Guardiola per desmourinhonitzar-nos el cap de setmana! Que amb el contraatac de l’Iniesta no n’havíem tingut prou, allò del tuit que havia fet en català per primera vegada a la seva vida, aquell en què ens va explicar que havia anat a veure l’obra de teatre Els bojos dels bisturí i que li havia agradat molt, dit així en un català correctíssim. I el millor de tot és que el Guardiola ho ha fet com aquell qui no vol la cosa i no pretén ficar-s’hi, amb una reflexió pausada sobre la feina d’entrenador de futbol i molt més encara.

Pot semblar que és una broma però no ho és. Això del Mourinho, més ben dit, dels qui l’han creat i l’han engreixat fins a convertir-lo en un personatge esportivament indesitjable, no és cap broma: és una vergonya de la qual, a curt i mitjà termini, el futbol, i l’esport en general, se’n ressentirà. Perquè aquests comportaments sempre acaben tenint conseqüències negatives si no són sancionats i tallats de forma immediata. La tàctica del FC Barcelona de no confrontació té els seus riscos. Es comprèn perquè és clar que el madridisme, començant pel president Pérez i acabant pels puntpilotaires, busca aquest cos a cos amb un desvergonyiment que és una infàmia. Per tant, fugir de la confrontació directa és positiu. És un terreny en què no s’hi ha d’entrar. Tanmateix, hi ha un límit: el silenci ha de ser de fermesa i convicció, d’afirmació de la pròpia personalitat, mai pot ser de complicitat ni pot semblar-ho; compte, doncs, amb anar a segons quines festes d’entronització, que llavors el silenci es converteix en una ganyota incomprensible.