La crisi s'està menjant la vida de persones que no tenen feina i no poden pagar el pis. Desnonar-los no només els suposa perdre l'habitatge, sinó que hauran de saldar un deute impossible a l’entitat financera que va fer la hipoteca. De fet, se’ls embarga de per vida i se’ls nega una segona oportunitat.

A la majoria de països europeus i als Estats Units, amb la dació de l’habitatge n’hi ha prou per a solucionar el deute. A Espanya no. Els catalans ens hem de mirar el problema amb la fredor de qui pensa que mai li passarà? Tots estem sotmesos al perill d’un cop de mala sort. Cigne negre al marge, tenim el deure de vetllar per la salut de tota la nació sense exclusions. I no disposar d’habitatge és un problema de salut pública.

La ciutadania. Les darreres setmanes cada vegada més gent dóna suport a les plataformes d'afectats per la hipoteca. I més ciutadans i ciutadanes es van afegint a les accions en contra dels desnonaments. Sense anar més lluny, aquesta setmana l’aglomeració de persones n’ha aturat dos a Barcelona i un a Girona. I ja en van més de 80 a tot l'Estat. Legalment no hi ha dubte: se’ls podia “llançar” (expropiació per acte judicial). Però la gent del país es pregunta: ¿quina mena de llei es aquesta que no contempla els drets de les persones i permet deixar-los sense sostre? I poc a poc es van responent: si la llei diu el que diu, canviem-la i dirà una altra cosa! El moviment ha arribat als tribunals i l'Audiència de Girona, com havia fet la de Nafarroa, s’ha pronunciat a favor de la dació.

La llei. Però no n’hi ha prou amb la dació. Lliurar el pis a canvi del deute és bàsic, però no dóna resposta a un dret fonamental: tenir una casa on viure. Les entitats financeres acumulen pisos buits que no posen al mercat per no haver de retocar els balanços. I són a l’espera d’una recuperació –llunyana- que els permeti tornar a especular. A Barcelona hi ha més de 1.000 pisos buits procedents de desnonaments.

Tots plegats, la ciutadania, amb els impostos, hem rescatat les entitats financeres i encara ho fem a desgrat o no. Això ens dóna dret a dir-los-hi: “Moratòria, ajorneu tots els desnonaments fins que passi la crisi”. En tot cas i a l’espera d’una nova llei retroactiva: “Permeteu a les famílies que perdin la propietat de l’habitatge, continuar vivint a casa seva en règim de lloguer social que no hauria d’excedir el 30% dels ingressos familiars”. I hauríem de dir a les administracions: “Demostreu que treballeu en favor de la ciutadania –convencent- les entitats financeres que la dació i el lloguer social són rendibles”

La magnitud del problema. Entre 130 i 170 mil catalans deixaran de cobrar l'atur els propers sis mesos. A Espanya el 2010 es van fer quasi 100 mil execucions hipotecàries. Des del començament de la crisi en van 300 mil, 60 mil de les quals a Catalunya. Organitzacions de banca calculen que en poc temps es depassarà el milió. Cada execució afecta no només aquells que no poden pagar, també als avaladors. El compte és exponencial. Ens podem permetre, parlant en termes econòmics, llençar tants recursos humans? Tenim dret a fer-ho èticament i moral?