En els estats anomenats desenvolupats i moderns, les empreses d'aquelles nacions que al llarg de molts anys han sabut creat un valor de marca, un intangible de producte de qualitat o un actiu de valor històric i d'eficiència de la pròpia empresa han originat, a més a més, un sentiment d'orgull i fidelitat a la seva pròpia capacitat d'innovació, creació i producció, de fidelitat a una marca. A la vegada, aquest valor i sentiment de tradició i capacitat productiva de la pròpia empresa, dels seus treballadors i dels seus usuaris ha desenvolupat, en tot el conjunt dels ciutadans, un sentiment de pertinença i adscripció a una marca, a una manera de fer i de treballar de tota una societat. En definitiva, un sentiment de pertinença i adscripció nacional d'aquella empresa o d'aquella marca.

Qui no ha sentit parlar, o potser ha visitat, entre d'altres, els centres d'interpretació, museus, parcs temàtics, arxius o pàgines web històriques de la Coca-Cola, la Ford o d'Edison als Estats Units?, el de la Michelin, Christian Dior, la Renault o la Citroën a França?, el parc de Ferrari o el Linghotto de la Fiat a Itàlia?, el museu de la de Philips a Holanda o els de la Siemens, la Mercedes o BMW a Alemanya?. En totes elles el lligam empresa-marca-país hi és sempre ben present.

En el cas de Catalunya, l'antic motor o fàbrica d'Espanya com se l'havia anomenat,  ha tingut algunes històriques grans empreses que fa uns anys havien començat a guardar, protegir i difondre el seu llegat històric. Un llegat que podia esdevenir referent i prova fefaent del treball fet al llarg de segles des de Catalunya, de la seva capacitat emprenedora, de treball, de la seva personalitat, de la seva pròpia identitat com a nació. Doncs bé, això, com tantes altres facetes de la nostra pròpia raó de ser, cada vegada resulta més difícil de poder tirar endavant.

L'estat espanyol, convertit des de fa temps en desacomplexat i desvergonyit estat espoliador econòmic, ha esdevingut, també, un estat espoliador de la pròpia memòria i història industrial de Catalunya i, a la vegada, continuat anihilador d'aquells valors intangibles que, ni que sigui remotament, puguin ser susceptibles de mantenir una adscripció al país i a un sentiment nacional. Tot i que algunes petites i mitjanes empreses familiars mantenen encara la seva pròpia memòria històrica, aquelles que veritablement podien ser referents internacionals, grans empreses estratègiques de capital català, les que podien fer el mateix paper que aquelles multinacionals esmentades anteriorment, han anat estant absorbides i centralitzades per capital aliè, centralitzades i traslladades de Catalunya a la capital de l'estat.

Però no solament ha estat una desaparició i apropiació administrativa o de nomenclatura d'aquelles indústries i empreses, ha estat també una eliminació i apropiació planificada i organitzada, de la seva pròpia existència, de la seva història, de la seva raó de ser a nivell de país.

L'estat espanyol, mitjançant els grans oligopolis que ha anat creant i dels quals ara majoritàriament depenem, també ha fet una volguda Damnatio Memoriae, literalment "la condemna de la memòria" i que consistia en època romana en eliminar, esborrar i fer desaparèixer tot allò que pogués recordar, relacionar o reivindicar la memòria dels vençuts i qualsevol rastre o senyal identitari dels mateixos, ja sigui en documents, costums, idioma, signes, grafismes, etc...fins i tot reescrivint, si cal, la pròpia història.

L'estat espanyol és conscient que cal esborrar aquest passat industrial, aquest lideratge industrial i econòmic, cal oblidar tot el que ha fet i ha estat Catalunya, eliminar i fer desaparèixer qualsevol rastre de la importància social i econòmica que Catalunya ha tingut per a la resta de l'Estat i, conseqüentment, fer desaparèixer, eliminar i oblidar qualsevol recordança que permeti qüestionar l'espoli que pateix Catalunya en relació a la resta de zones de l'estat.

Així s'ha fet, entre altres, amb la història, la documentació i el material antic conservat per FECSA (incloses antigues filials com Forces Hidroelèctriques del Segre) que des de fa poc mes d'un any ha hagut de canviar el nom de la seva documentació històrica, les plaques, els objectes etc per “Fundación Endesa”. El mateix ha passat amb Hidroelèctrica de Catalunya, amb Catalana de Gas y Electricidad, amb l'editorial Espasa Calpe, i encara més recentment el material de les nostrades empreses catalanes La Hispano Suiza, transformada posteriorment en Pegaso amb fàbrica  i seu social a la Sagrera de Barcelona, traslladat tot a Madrid per fer-hi un museu dedicat a la fabricació de motors d'automòbil i d'aviació "espanyols". O encara el "Museo de la moto española" fet en una població de la metròpoli de Madrid amb material gairebé exclusiu de les antigues marques catalanes Ossa, Bultaco, Montesa, Rieju, Sanglas, Derbi, etc i tan ben promocionat per documentals de TVE sota el títol genèric "La motocicleta española: historia de una potencia industrial" sense fer esment en cap moment de l'origen d'aquesta "potencia industrial" i oblidant, explícitament, aquelles empreses històriques, inicialment de capital estranger, que tot i les pressions centralitzadores van optar per instal·lar-se al pool industrial català (Damm, Danone, Cros, Elizalde, Rivière, Baurier, etc.).

En els propers dies sabrem si una marca tan catalana com Cacaolat també entra a formar part d'aquest llarg llistat de marques ja desaparegudes i oblidades, com Caixa d'Estalvis de Manresa. Estarem a l'espera.