Malgrat les turbulències del món independentista, que pateix una mena d'arrítmia sinusal de pronòstic reservat, de tant en tant, té opinions que generen certa unitat. Un exemple és la brama que corre per tal que el líder de Reagrupament, Joan Carretero, sigui el cap de llista per Girona de la plataforma, coalició, "camabalache" o aiguabarreig coix que postula el nou líder d'ERC, Oriol Junqueras, de cara el 20N.

De fet, la decisió tindria lògica per diversos motius. Primer, Esquerra a Girona no té les coses tant galdoses per anar triant, i Pere Bosch, el fiscal Burger del Parlament, té feina a la cambra catalana. Segon, el primer que ha de fer qualsevol líder que vulgui catalitzar l'independentisme és cohesionar els seus. Escollir Carretero per liderar la llista gironina seria un revulsiu i un acord que cristal·litzaria del tot l'entesa orquestrada de les dues formacions des de les eleccions de maig. Tercer, si per alguna cosa va destacar Carretero fou per esdevenir l'autèntica bèstia negra del tripartit quan a les files d'ERC això de tocar el govern d'Entesa era poc més que un sacrilegi. Té més ferum de tripartit el Zaragoza de Calàbria, l'impertèrrit Luís Salvadó, que no pas el doctor House de la política catalana, i ningú no el discuteix. Quart, Rcat serà com serà, però és una mena de Tshal català tan disposat a enganxar cartells com omplir mítings. En vaig ser testimoni a la campanya d'Unitat per Barcelona.

A més de tot això, Carretero, honest, va reconèixer la derrota a les eleccions nacionals i, això, en una biosfera política catalana plena fins a la bandera de savi-tasses, és únic. A l'enemic que fuig, pont de plata. I si algú surt amb el ciri trencat de l'escissió, recordaria el cas de Josep Tarradellas.

El gran Muftí de la preservació de la Generalitat en temps de sotsobre i assassinats va abandonar ERC l'octubre de 1933 amb Joan Lluhí, Antoni Xirau i Carles Martí per fundar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. El maig de 1936 van reingressar a ERC. Les comparacions són odioses, però tenen la seva gràcia. Pagaria per veure el House de Puigcerdà tocant allò que no sona en un Congrés que es preveu apassionant.